Kasimir Malèvitx

L'adjectiu que primer se m'acut quan penso en Malèvitx és "fascinant". I certament es tracta d'una estranya fascinació la que produeix contemplar aquesta exposició expemplar que ens ofereix la Caixa de Catalunya a la seva seu de la Pedrera. Perquè Malèvitx no és pas allò que en podríem dir un gran pintor. Més aviat és un pintor discret. I si no, vegin les seves obres de l'etapa cubista, per exemple, maldestrament executades o les dels darrers temps de la seva vida, que voregen el kitsch. ¿Per què, doncs, ens fascina tant aquest pintor, sobretot en la seva etapa més geomètricament pura, més metafísica, o en la seva etapa anterior, figurativa, mescla de fauvisme i ingenuisme, la seva sèrie dedicada a la vida camperola, tan brillant d'idea com de color? Segurament perquè s'abandona a aquest terbolí intel·lectual que se l'endú en una fuguida cap endavant que realment no té tornada. Perquè es deixa endur activament en aquesta aventura que el porta al límit d'allò que havia estat la pintura, i la mata. Malèvitx és més artista que pintor i és més un intel·lectual d'una poètica visionària que no pas una altra cosa. És un precursor de molts camins que ha recorregut l'art del segle vint i anuncia aquesta mena d'autotranscendència de què s'han revestit molts artistes contemporanis nostres, enderiats més en un discurs d'autoconvenciment de la pròpia importància que no pas en la normalitat d'un ofici i en la corroboració d'una manera de viure de la societat del seu temps. Malèvitx anuncia formes de vida que han de venir i poetitza les que veu que se li acaben. Estranya mescla que ens fascina.

"Malèvitx anuncia formes de vida que han de venir i poetitza les que veu que se li acaben"

La prescripció cézanniana de veure el món a través de cilindres, cons i esferes i la frontalitat ingènua i voltada d'aura mística de les icones russes marcaran diferents etapes de la seva obra. Però allò radicalment seu, el quadrat negre, el blanc sobre blanc, la creu, el cercle, allò que posa punt final al discurs de la història pictòrica d'occident, té un origen gairebé casual. No és l'evolució natural d'un procés sinó una mena de revelació provocada per la subsidiarietat. És en els dibuixos que fa per als decorats d'una òpera, Victòria sobre el sol, de M. Matiutxin i A. Krutxenic, el primer espectacle cubofuturista del món i anticipació dels happenings venidors, que Malèvitx descobreix la radicalitat d'allò que serà el suprematisme. En un minúscul esbós per a un dels decorats d'aquesta òpera, apareix per primera vegada el famós quadrat que representarà la icona de la modernitat. Ell mateix va dir: "Tinc una sola icona, nua, sense marc (com la meva butxaca), la icona del meu temps. Damunt del meu quadrat mai no hi veureu el somriure d'una bella Psique! Mai no serà el matalàs de l'amor!" Malèvitx, en contra de l'atracció que senten els pintors pels objectes, arriba a voler mostrar el no-res. En contra de la representació de la vida de l'home i el seu entorn, que havia estat l'objecte de la pintura occidental des de l'antiguitat, Malèvitx, s'obsedeix en la negació de tot. Evidentment, es tracta d'un camí sense sortida. Després d'això, hauria d'haver deixat de pintar. Però no ho va fer. Va tornar a la figuració. Va mirar endarrere cap allò que ja havia fet abans. I si bé conceptualment alguns d'aquests quadres de finals dels anys vint i começaments dels trenta continuen essent fascinadors, la pintura es va venjar i va desaparèixer del tot de les seves obres. Vull dir que cada vegada pinta pitjor i així, per exemple Casa vermella o Cavalleria roja són tan maldestres que anticipen els horrors de molta pintura que vindrà més endavant i que ara forma part d'això que en diuen "el discurs hegemònic", pintura en la qual l'ofici ha desaparegut del tot. Però suposo que ell mateix va sentir-se'n decebut perquè llavors, cap al 1933, pinta una sèrie de quadres en que vol recuperar la pintura que havia negat, uns quadres influïts pels primitius italians i pels retrats renaixentistes. Estranyament fa pensar en Balthus. Però continua fascinant.

Aquesta esplèndida exposició de La Pedrera, tan ben triada, tan completa, amb una col·lecció de dibuixos a llapis realment meravellosos hauria de ser el punt de partida per a una reflexió profunda sobre què se n'ha fet de la pintura aquest segle passat. No se la perdin.