Passeig de Ronda

Fa un sol una mica enterenyinat aquest matí darrer de març, però als recers escalfa benignament. Un ventet humit i fred arrissa la pell del mar. Les gavines criden mentre planegen i algunes seuen aclofades al relleix d'una roca, miren el sol i són felices, suposo, en la seva vida de gavina. Tota vida deu tenir les seves possibilitats de felicitat petita. Jo busco la meva, aquest matí, passejant indolentment pel camí de Ronda de S'Agaró i recordo altres vegades que hi havia passejat, de nen i d'adolescent, quan S'Agaró era encara un racó que conservava la seva idiosincràsia primigènia, bona part de l'aroma d'època que li va saber donar Rafael Masó, el seu creador, i, després, durant pocs anys, Francesc Folguera, l'arquitecte continuador de la seva obra en aquesta ciutat jardí que hauria d'haver estat ejemplar. Miro el mar, miro els pins retorts, miro les cases que donen al passeig. Veig els murs que havien estat blanquíssims de calç pura, ara escrostonats. Veig els ferros rovellats i menjats per la sal del mar. Veig fustes malpintades. Veig finestres grans i amb persianes d'alumini que han substituït arcades i porticons de fusta. Veig afegits dubtosos i porxos tancats amb paraments d'alumini i vidre. Que fràgil que és això que Masó en deia el caràcter d'un edifici! Com s'ha esbravat el caràcter de S'Agaró! D'aquell lloc idíl·lic que es va començar a construir el 1924 com a esbarjo estiuenc d'una burgesia gironina, que aviat, cap als anys trenta, acollia barcelonins i altra gent del país, i que, després de la Guerra Civil, no es va escapar del gust dubtós i grandiloqüent de l'estraperlo ni del glamour internacional.

"Aquella ciutat jardí modèlica està literalment ofegada per construccions abjectes"

Masó va morir el juliol del 1935, just per veure acabat el primer Hostal de la Gavina. Aquest establiment hoteler que els anys cinquanta, del tot reformat per Folguera en un to més atent als estilemes mentals del confort internacional que no pas a la tradició marinera del país -luxe i antiguitats, marbres i catifes perses, al lloc on hi havia hagut terra cuita i estores d'espart, fusta pintada i cretones-, va hostatjar Ava Gardner i Orson Welles, per posar només dos exemples. Penso en tot això mentre trepitjo el sauló del passeig de Ronda i recordo la meva adolescència quan, des de Sant Feliu, anàvem de nit a escoltar la música que es filtrava a través dels arcs neorenaixentistes de la loggia de Senya Blanca, la música del piano de Vlado Perlemutter o la veu transparent de Victòria dels Àngels. Em veig arrupit contra el mur de pedra de Banyoles -feble substitut local del travertí romà-, i sento encara una mica d'aquella fred humida dels meu setze anys desconcertats. Em veig, quinze anys més tard, a l'altra banda de la loggia, al jardí de la casa dels Ensesa, ara ben assegut com a espectador d'un dels concerts del Festival, i torna a ser Victòria dels Àngels la que canta, encara amb aquella veu que els anys van ser incapaços de tornar ni una mica tèrbola.

Arribo a Cala Pedrosa, on em van banyar al mar per primera vegada, quan tenia pocs mesos. Una cala petita plena de pedres, és clar, on encara, a dalt, hi ha la casa que Rafael Masó va construir per a ell i la seva familia. Encara conserva el to d'aquell S'Agaró fundacional, malgrat petites reformes que ha sofert. No així la casa que va ser de la meva família i que el meu avi es va vendre a finals dels quaranta a un fabricant enriquit que la va destrossar i la va convertir en allò que és encara: una casa sense cap gràcia, excessivament gran, d'una retòrica buida i prepotent, tan lluny d'aquella torreta dels anys trenta, amb porxos amb chaises-longues de vímet, interiors amb mobles neopopulars pintats de gris i blauet i groc ginesta, i finestres amb cortines de malla i volants de cretona estampada amb flors art-déco, zínnies o dàlies com les del jardí.

No el record pas aquell jardí, és clar, però alguna cosa se me n'ha esmunyit a la memòria gràcies a les fotografies antigues i als relats de les vetlles familiars, a la postguerra gironina, trista, esporuguida i castradora.

Ara d'aquell S'Agaró, o del que en queda, en diuen S'Agaró Vell. Aquella ciutat jardí modèlica està literalment ofegada per construccions abjectes. I aquell nom emblemàtic bateja impunement aquest horror nascut de la massificació democràtica. Així acaben els somnis.