Peluts i discrets

Que parlin de mi, encara que sigui per dir-ne mal. Aquesta frase podria servir com a ensenya d'Un lloc estrany, el nou documental de TV-3 (dilluns, dos quarts de deu de la nit). El programa, de 25 minuts de durada i produït pel Departament de Documentals i Nous Formats de la casa, és una excusa perfecta perquè els indígenes catalans, asseguts al sofà, després d'haver sopat, puguin sentir-se a estones cofois i reconfortats, i a estones -o més aviat sovint- incompresos i criticats, però entomant-les amb una condescendència que ho fa tot més passador. Aquesta seria la visió etnocèntrica, del qui disfruta mirant-se el melic. La realitat és que Un lloc estrany és una celebració divertida i entranyable, esplèndida, de la nova immigració que des de fa uns anys ha arribat a Catalunya. Els sociòlegs diran que és un pont per al diàleg i els antisistema (si ho arriben a veure) trobaran que és més efectiu que el Fòrum de les Cultures.

La primera virtut d'Un lloc estrany és que es tracta d'una proposta senzilla i intel·ligent. La intenció és donar la veu als immigrants perquè expliquin com ens veuen a nosaltres. A través d'un muntatge ràpid de les diverses respostes, es va traçant un fil conductor temàtic que permet elaborar un retrat robot de la imatge dels catalans. A vegades, quan alguna de les opinions demana un aclariment -un detall biogràfic, una referència del país nadiu-, els realitzadors ens l'expliquen amb quatre paraules escrites a la pantalla. En d'altres moments, quan una opinió és sorprenent, se la contrasta o subratlla amb una imatge irònica. Un home nascut a l'antic Congo belga, per exemple, explicava que des de petit s'imaginava les dones europees com totes les belgues: de pell blanca i cames primes, però que aquí ha trobat un tipus de dona diferent. "Són com les nostres", deia (de fons, mentrestant, ens ensenyaven una imatge de la reina Fabiola de Bèlgica, nascuda a Espanya).

L'altra gran virtut del programa és la selecció dels entrevistats, tan diversa que permet fer-se un retrat prou real de la immigració actual. N'hi ha que són aquí des de fa anys i n'hi ha que acaben d'arribar. N'hi ha que parlen català i n'hi ha que tenen un castellà poc avançat. Hi ha equatorians, xinesos, escocesos, veneçolans, paquistanesos, nepalesos, suecs o marroquins. Hi ha magrebines amb vel i sense vel. Hi ha venedors de roses, estudiants, minyones, perruqueres i empresaris. Hi ha simpàtics i tímids, gent que parla amb un to burleta i d'altres que gasten ironia fina. La combinació de tot plegat fa que els 25 minuts passin amb un molt bon ritme narratiu.

Dilluns passat el programa estava dedicat a la imatge física que donem els catalans indígenes. L'espai començava amb un anglès que, quan va arribar, va quedar sorprès que aquí totes les àvies fossin "molt molt petites". De mica en mica, van desgranar-se qüestions com la depilació de les dones, els peus grossos dels homes, "l'estil cumbaià" o les dones que fan top-less a la platja. El càsting ha descobert unes quantes personalitats de caràcter: un paquistanès de paraules flegmàtiques, per exemple, o una noia taiwanesa, Chao Wen Wang, que fa tres anys que viu aquí i s'expressa amb gran desimboltura televisiva. "Sois muy peludas", deia a les catalanes tot mirant a càmera, o bé: "Aquí hay muchas rubias de pote", referint-se a l'afició per tenyir-se. Un veneçolà considerava que la gent és discreta, a l'hora de vestir. Aquest mateix noi es queixava que les dones no es maquillen i, en canvi, algú altre deia que es maquillaven massa. La barreja d'opinions permet descobrir que existeixen les contradiccions i que els tòpics, de fora a dins i de dins a fora, sempre funcionen. Potser aquesta és la lliçó que ens dóna Un lloc estrany, a més de divertir-nos: que cada mirada és diferent, però que, a l'hora de refiar-nos dels tòpics, tots som iguals.