Vida de conte a Malibú

Piscines, palmeres, retrats i contes de fades

David Hockney

Galeria Eude

Consell de Cent, 278, Barcelona. Fins al 27 de maig

Inconvenient life

Agustí Roqué

Galeria Joan Prats

Artgràfic

Balmes, 54, Barcelona. Fins al 30 d'abril

Le cri du silence

Jean Rustin

Galeria MiTO

Rosselló, 193, Barcelona. Fins al 30 d'abril

Huevos que no

caducan

Col·lectiva

Galeria René Metras Consell de Cent, 331,

Barcelona. Fins a l'1 d'abril

David Hockney (Bradford, 1937), l'artista pop menys pop, l'anglès més americanitzat, el més literari, el més alliberat i llibertí, és conegut per les seves pintures de piscines i escenes hedonistes -dels amics de David- dintre dels murs de les mansions de Califòrnia i de la seva vil·la a Malibú. Però al darrere d'aquesta imatge frívola d'epígon de Warhol, s'hi amaga una sensibilitat més pròpia del malditisme poètic, alleujada només per la seva predilecció pels contes de fades. A l'adolescència, Hockney va descobrir l'obra de Cavafis i Whitman, i després de la seva aventura americana, durant els seixanta, quan ja havia retornat a Anglaterra, va començar a treballar en una sèrie de gravats que eren una versió moderna del Rake's Progress (Les aventures d'un llibertí) de Hogarth.

Hockney va crear els dibuixos per al decorat d'Ubu Roi, de Jarry, al Royal Court Theatre de Londres, l'any 1966; i els de La Flauta màgica de Mozart, per al Festival Glyndebourne. La música d'Stravinsky, Wagner, Puccini, Strauss, Poulenc, Ravel, Satie, també van alimentar la seva imaginació. Aviat va experimentar amb altres formats. No se li escapava cap mitjà. Va desterrar totalment la pintura a l'oli -preferia els acrílics-, va jugar a composar imatges amb grans fotografies o amb obres fetes de pasta de paper impregnada en color, la càmera polaroid i fins i tot fotocòpies en color. L'any 1989 va enviar un treball per a la biennal de Sao Paulo a través de la línia telefònica. Però un dels suports que fan entranyable la seva obra són els aiguaforts i les litografies. I en especial, els que va crear per il·lustrar els contes dels germans Grimm són superbs. Alguns d'ells, malauradament pocs, s'exposen a la galeria Eude, quan estan a punt de complir-se els trenta anys de la primera col·laboració de l'artista amb aquesta sala, que en aquells setanta ja havia exposat l'obra de Richard Hamilton, Max Bill, Jasper Johns, Frank Stella, Sol Lewitt, Joseph Beuys o Man Ray.

Des d'aquella primera exposició, el març de 1976, l'Eude ha organitzat tres exhibicions amb il·lustracions de Hockney, titulades Poemes de Cavafis, A Rake's Progress i The Blue Guitar. La d'ara reuneix part de la col·lecció de dibuixos de la galeria, i ho fa de manera anecdòtica, piscines, palmeres i retrats que corresponen a la sèrie de litografies que l'artista va realitzar entre els anys 1978 i 1980 al seu estudi de Nova York, al Bedford Village. A més de la sèrie de sis contes dels Grimm, amb la col·lecció de vuit gravats a l'aiguafort i aiguatinta: Rapunzel, The Rescuess Princess, Old Rinkrank, Rumpelstilzchen, Fundevogel i The Boy who left home to learn fear (o En Joan sense por ).

El pintor francès Jean Rustin ha portat a la galeria MiTO la seva personal cambra dels horrors, un conjunt de quadres habitats per uns personatges gens agradables, lacerats, torturats, com sortits d'un holocaust quotidià, la viva imatge del purgatori, camí de l'infern. No hi ha res a objectar, ja sabíem que l'infern són...els altres. Le cri du silenci és, en paraules del crític Jaume Vidal Oliveras, una forma de "recrear el mal per distanciar-se d'ell, per poder pensar-lo en tant que un objecte i no naufragar en les seves aigües". Una visió tal vegada massa optimista, segurament humanista, d'aquesta pintura de l'horror.

Agustí Roqué ha portat a la sala Joan Prats Artgràfic la seva darrera obra, composada per grans planxes de ferro i acer rovellat, combinats amb la borra i el cautxú, una demostració de mestria amb el material i també una invitació a experimentar l'espai d'una forma íntima, envoltant l'escultura, retornant sobre les nostres passes, abordant la llum i les ombres que llencen les obertures de cambres extravertides, mampares que no aïllen, sinó que comuniquen i ens protegeixen de les incerteses.

Huevos que no caducan és el títol de la col·lectiva a la René Metras, entès com un homenatge a les formes ovoides. Hi ha de tot una mica, ous bons i ous dolents, però en destaquen dos exemplars daurats, a punt d'obrir-se a la vida, de Lucio Fontana (1966), el gravat d'Hernández Pijuan, dels setanta, un altre de Picasso (1968) i dibuixos de Planells o Jorge de los Santos. Com a complement de l'exposició, s'exhibeixen les fotografies de la sèrie K (1982), que pertanyen al fons de la galeria René Metras, amb imatges excepcionals, la majoria molt conegudes, de Català-Roca, Xavier Miserachs i Leopoldo Pomés.