"Els masovers han mantingut endreçat el paisatge"

D'una manera discreta i constant, fa anys que Antoni Pladevall (Taradell, 1961) construeix una obra literària de gran envergadura. A més d'una colla de col·laboracions en revistes literàries i diversos estudis sobre el món literari de Vic, Pladevall havia publicat fins ara la seva obra narrativa a Galerada, una editorial independent de Cabrera de Mar dirigida per Joan Maluquer. Pladevall diu estar-li molt agraït "perquè va ser la primera persona que es va arriscar a publicar la mena de literatura que faig". El resultat va ser un dietari -Quadern de Can Garbells (2002) -, on ja s'apuntaven alguns dels seus trets estilístics i un gust pel conreu de la llengua, i dues novel·les. La lliça bruta (2001) i Massey Ferguson 35 (2003) eren uns retrats vivíssims de la pagesia, amb una gran càrrega sanguínia i una capacitat notable per enroscar el lector. La tercera novel·la que acaba de publicar, Terres de lloguer, guanyadora del premi Pin i Soler de Tarragona, torna a aquells espais però ara amb una òptica més elegíaca.

Pregunta. Terres de lloguer és la tercera novel·la que dedica a parlar del món de la pagesia. ¿Què és el que l'atreu i el fascina d'aquest món?

Resposta. Procedeixo d'una família de pagesos masovers i vaig viure fins als 25 anys en un mas del meu poble, Taradell, de manera que, tot ambientant les meves novel·les en un entorn rural, dono la raó a Faulkner quan diu que només podem escriure sobre allò que coneixem. No es tracta, per tant, d'un pla deliberat, sinó d'una conseqüència natural i inesquivable de la meva biografia.

P. Respecte dels anteriors, el nou llibre està escrit amb un to més elegíac perquè parla de la desaparició dels masovers. ¿Creu que amb ells desapareixeran definitivament unes formes de vida?

R. Malauradament sí. La novel·la narra l'agonia dels masovers, que són els pagesos més vulnerables, i de passada el final d'una manera de viure molt arrelada al territori i de gran respecte amb la natura que havia perdurat durant moltes generacions. Encara que no de manera exclusiva, sovint han estat els masovers -i no pas els propietaris absentistes instal·lats a la ciutat- els qui han mantingut endreçat el paisatge desembardissant marges i netejant boscos. Martí Boada ja ha dit que "els pagesos són constructors de paisatge, ordenadors del territori".

P. Més enllà dels masovers, però, no es pot dir que actualment els pagesos propietaris ho tinguin gaire millor...

R. No, la novel·la també mostra el reciclatge permanent dels pagesos propietaris que, per tal de mantenir el mas familiar, sovint han de recórrer a múltiples estratègies de supervivència com la ramaderia intensiva, l'hostaleria o la construcció de camps de golf, de manera que el camp s'industrialitza i es terciaritza a un ritme galopant.

P. Aquesta desaparició lenta no és només física. Amb ella també van desapareixent unes estructures familiars i mentals -una manera de pensar- i una llengua. El seu llibre recrea molt bé aquesta llengua, un vocabulari específic. ¿D'on el treu? ¿Té la sensació de fer arqueologia?

R. Intento recrear la llengua viva que encara s'escolta a la meva comarca, Osona. Es tracta d'una llengua molt rica, sonora i acolorida, similar a la de moltes altres comarques del país. Em serveixo del lèxic, les expressions i els girs que he sentit dir als meus pares i als meus avis, a la meva gent. Ho faig de manera dosificada, sense ganes d'entorpir la fluïdesa del fraseig. Com que aquesta llengua encara existeix, no puc dir que la utilitzo amb voluntat arqueològica, però també entenc que, si un dia arribés a desaparèixer del tot, les meves novel·les podrien adquirir de retop un cert valor documental.

P. L'estructura de la novel·la fa avançar en paral·lel dues històries, una que passa a pagès i l'altra, posterior en el temps, en un pis del poble. ¿Què busca amb aquest contrast?

R. Argumentalment parlant, fer brillar la distància cultural i emocional que existeix entre els dos móns, és a dir, l'abisme que els separa i que explica el drama humà dels personatges centrals, i, en el pla estructural, afegir, si és possible, un plus d'emoció a la història invitant el lector a encaixar les peces del trencaclosques que és la novel·la.

P. A les novel·les anteriors, els seus personatges topaven els uns contra els altres. Es creaven conflictes entre germans, per exemple, per la terra. Però a aquesta l'únic conflicte familiar que es desenvolupa és de tipus sentimental. Als personatges els preocupa molt el "què diran". ¿Per què era tan important per la pagesia mantenir una aparença de benestar davant dels altres?

R. Suposo que cada família devia tenir les seves particulars raons, però diria que en general pesaven, i encara pesen molt, les conviccions religioses i morals basades en l'honestedat i la decència, de manera que trobar-se embolicat, per exemple, en un escàndol sorollós es podia convertir en un veritable infern. Això descomptant la pràctica comuna, molt estesa fins fa poc, de la confiança mútua, de la possibilitat, per exemple, de tancar un tracte només de paraula, sense necessitat de papers per entremig. Era tan important "tenir paraula", que una persona que no en tingués mereixia automàticament els pitjors insults.

P. Es diria que els paisatges que dibuixa són sobretot osonencs: camps de blat, bestiar, purins..., però no posa noms als pobles. ¿Per què?

R. Perquè m'interessava fer més pròxim el conflicte. Termes oberts com "veïnat" o "poble" es poden interpretar de manera més personal -cada u imagina el seu "veïnat o poble"- que un indret real o un espai mític creat a posta, que potser queda molt atractiu, però que, alhora, resulta més distant. Presentant els pobles així, desvinculats d'un indret real o inventat, tothom pot creure que s'està parlant poc o molt del que coneix millor, el seu, i que no necessàriament és igual al del seu costat. En definitiva: no posar noms als llocs pot semblar més pobre o més descurat, però al capdavall ofereix un ventall més ric d'interpretacions.

P. ¿En quina tradició literària es reconeix?

R. Sóc una mica eclèctic en aquest aspecte. Tinc molt presents, per formació acadèmica, els clàssics grecollatins, de qui n'admiro la concepció artesanal de la literatura; els narradors nord-americans de la "generació perduda", amb Faulkner i Steinbeck al davant de tot, pel caràcter èpic i la dimensió social de les seves obres; i, de la pròpia tradició, des dels modernistes fins a un esteta com el mallorquí Miquel Àngel Riera.