"Volem ser plataforma de nous talents"

Feia temps que no se'n sentia parlar, d'Elena Ochoa (Orense, 1958), la famosa piscòloga i professora universitària que va commocionar el món televisiu a principis dels noranta amb programes com Hablemos de sexo i Luz roja. El 1996 es va casar amb l'arquitecte Norman Foster i va instalar-se a Londres, la seva base d'operacions des de llavors, temps en el qual ha dedicat els seus esforços i energies a l'art i la fotogràfia. "T'has de reiventar i buscar una nova professió que s'avingui a la teva vida", explica. "La meva primera vida varen ser 22 anys de carrera viscuda molt intensament, però ara la meva dedicació està en això".

És a dir, en l'editorial Ivory Press ( www.ivorypress.com) que va fundar el 1996 i amb la que publica llibres-objecte d'artista. En fa com a molt un a l'any -"exigeix molta dedicació perquè els fem un a un i tot està molt parlat i treballat", explica- amb tirades d'entre 10 i 25 exemplars, exceptuant el primer dedicat a Chillida, del que en van editar 200. També a través d'aquesta editorial publica la revista C Photo Magazin , que té la mateixa exigència pel que fa a disseny i qualitat d'impressió. El material és molt divers, des de recuperacions de fotografies d'arxius gairebé inèdites -com ara les dels viatges de l'escultor Isamu Noguchui de finals dels anys 40 o les fotografies de la batalla de Stalingrad del rus Dmtiri Baltermants- a produccions de fotògrafs reconeguts, com araYasumasa Morimura, Marcos López, Barron Claiborne, Juan Manuel castro Prieto (l'únic espanyol, que sorpren amb una nova sèrie en color sobre Eitòpia) o Wang Qingsong. També hi ha produccions realitzades per encàrrec de la revista a joves creadors com el brasiler Eustaquio Neves, la iraniana Mitra Tabrizian o la parella xinesa- japonesa integrada per Inri i Rong Rong. "La revista vol convertir-se en plataforma de debat i també en punt de referència per promocionar nous talents", explica Ochoa. "Mirem de seleccionar fotografies de gent que ja té una carrera madura, però que no és coneguda fora del seu cercle o del seu país. Posem un escenari internacional a les imatges, però no venem les fotografies sinó que, en tot cas, oferim la informació als col·leccionistes sobre com poder contactar amb l'artista. Després desapareixem".

De les fotografies dels artistes que bequen, dos per número dins la secció C-Action, es fa una edició de tres, una de les quals se la queda la revista. "Les altres dues estan a la venda, però no tenen preu, dependrà de l'interés. Serà una de les formes de finançar el projecte perquè la revista no té publicitat ni patrocini i s'haurà de sostenir en el futur gràcies a les subscripcions i les vendes a llibreries. Però encara s'ha de donar a conéixer".

Per aconseguir-ho, Ochoa ha posat en marxa una àmplia campanya de promoció a Espanya i altres països. A través de l'FNAC, organitza una exposició que itinerarà durant un any i que reuneix 40 fotografies -en còpies ditigalitzades de format mitjà- seleccionades entre les imatges del primer i del segon número de la revista, que sortirà el mes de juny. Dilluns passat va assitir a la inauguració de la primera d'aquestes exposicions a la sala de l'FNAC a L'Illa Diagonal, on estarà oberta fins el 4 de juny.

En una doble edició bilingüe anglés-xinés i espanyol-japonés, la revista, amb disseny d'Oscar Mariné i comisariat d'Alejandro Castellote, és de fet un llibre (el preu són 57 euros) i només se'n faran dos números per any, tot i que hi haurà especials temàtics. Les fotos són les protagonistes i es presenten sense text ni interpretacions; després hi ha articles de reflexió (d'historiadors com Martin Harrison al primer número o filòsofs com Baudrillard al segon), entrevistes a col·leccionistes i galeristes i també mirades personals de creadors d'altres mitjans (com la de Wim Wenders al primer número). Finalment un apartat amb la fitxa dels artistes i escriptors amb informació sobre la seva obra i biografia.

"La revista té molts nivells de lectura", explica Ochoa. "Està pensada per a especialistes que coneixen molt bé aquest món, però també per a qualsevol persona que hi estigui interessada". "De moment estic satisfeta perque l'he vist a casa dels col·leccionistes i també he trobat gent que em dona les gràcies perquè així pot tenir a casa, en un llibre la col·lecció que per manca de recursos no es pot fer".

Ella assegura que porta molts anys interessada per aquest món. "Si per col·leccionista s'entén cercar les creacions artístiques que et fan pujar la pressió sanguínea, entenc que sí que ho sóc. Hi ha temporades que he pogut permetre'm comprar les obres que volia i d'altres que m'he hagut de conformar a mirar-les, però tinc una col·lecció des de fa temps. Vaig comprar obres d'Andreas Gursky o de Chema Madoz quan encara no eren coneguts. També ara compro coses de gent que encara no és reconeguda, però que a mí em satisfà. Confio que arribaran lluny, però si no ho fan tant me fa perque a mi l'obra m'agrada igual". I, afirma, tampoc l'importa el tiratge. "Si una obra m'agrada tant me fa que la tirada sigui de tres o de 30.000. La penjaré igual, però entenc que hi ha artistes que prefereixen produir menys per així poder controlar millor el seu treball. És la seva decisió".