Sanuy en forma

Informe Sanuy. Defensa

del petit comerç

i crítica de 'la Caixa'

Francesc Sanuy

La Campana

Barcelona, 2005. 280 pàgines

Aquest és el llibre d'un opinòleg. Un llibre que fa efectivament el que anuncia el subtítol (defensa el petit comerç i ataca la Caixa) i que no fa tant al que diu el títol: més que un informe sobre la situació del petit comerç i del paper de la Caixa, és un llibre de combat, en què l'autor té una posició clara i s'hi fa fort.

Hi ha opinòlegs que arriben al columnisme i al tertulianime procedents del periodisme de carrer o de la tarima on han recollit un premi literari. Francesc Sanuy (Barcelona, 1936) ve del col·lectiu J. B. Boix, del qual, en un pròleg firmat per aquest col·lectiu, es reconeix que ell n'és l'últim membre actiu, el col·lectiu es declara difunt i li passa el relleu a Sanuy. Aquest pròleg té alguna cosa de fregolisme, perquè si el col·lectiu és Sanuy, el relleu se'l passa a ell mateix; cal suposar que d'una mà a l'altra.

Sanuy, força temps abans de ser d'aquest col·lectiu unipersonal, va ser el primer de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat. Sense cap problema de modèstia, això ho posa a la primera pàgina del llibre, i ho fa per fer constar que hi ha gent del gremi que encara té un bon record de la seva feina en aquest càrrec. Sanuy, doncs, comença assegurant que coneix de primera mà ("Ho he vist de prop") el que ens explicarà, i dedica gairebé mig llibre a defensar les botigues contra les gran superfícies. La seva línia d'argumentació és que les botigues no tenen cap dels mals que els atribueixen les altes instàncies i que es podrien resumir en un: que fan apujar els preus. Sanuy contesta que a Alemanya el petit comerç està més protegit que aquí i que, en canvi, la inflació és menor, i que si a Catalunya els preus són més alts que la mitjana espanyola no és perquè hi hagi (encara) tantes botigues; la culpa és de les comunicacions (peatges i congestió del trànsit), dels efectes derivats de ser una zona amb tant de turisme, de la major pressió fiscal, etcètera. D'altra banda, argumenta que les grans superfícies no solament no fan que els preus baixin sinó al contrari, i que, en comparació amb els botiguers, tenen un tracte de favor per part dels poders públics i pels bancs (Sanuy arriba a dir: "Ens trobem davant d'un cas de discriminació que si fos racista o sexista no es toleraria"). Aquesta és la part negativa. Pel que fa a la positiva, quan Sanuy es posa a cantar les excellències del petit comerç arriba a nivells operístics; els botiguers formen part de la classe mitjana, que és la "columna vertebral de tota la solidaritat i base de l'esforç fiscal", i per això cal defensar-los.

La segona part del llibre, el segon assalt, és una diatriba contra la Caixa. Segons Sanuy, la Caixa incompleix els seus objectius fundacionals, és una entitat opaca, massa barrejada amb el poder, massa gran i amb uns directius que, a més de durar dècades (a diferència del que passa a la majoria de grans empreses), a sobre, són ineficaços.

Sanuy s'expressa amb passió i contundència. Així, un cop llançat, ens pot dir, per exemple, que "aquest país s'ha convertit en un sistema basat en la hipoteca indefinida i el peatge perpetu i en l'economia de les tres pes, és a dir, dels tres grans negocis expansius: peatges purins i prostitució". Però l'amenitat verbal no hauria d'amagar que el llibre aporta dades (que no són fruit de cap recerca especial, sinó que estan a l'abast de qualsevol lector amb alguna curiositat pel país on viu) i que se'n serveix. D'una manera que hauria d'induir a la rèplica o a l'adhesió matisada, però en cap cas a la indiferència i al silenci.