Les parts dures de la vida

La força de la gravetat

Francesc Serés

Quaderns Crema

Barcelona, 2006. 250 pàgines

Ho deia el narrador de L'arbre sense tronc, segona part de De fems i de marbres , la trilogia amb què Francesc Serés (Saidí, 1972) va convertir-se en un dels escriptors més forts, sòlids i ambiciosos del panorama narratiu d'avui: "l'única cosa que queda de tot plegat és l'esquelet de les parts dures de la vida". El nucli central del projecte de Serés se centrava en una agosarada i radical investigació d'un dels arguments immortals de la història de la literatura, el conflicte entre els costums del món vell i les tendències del món modern, el xoc entre les fórmules de vida ancestrals i els nous ritus que busquen esborrar-los, però la música constant que s'escoltava al rerefons del text eren les penes, les fatigues i els treballs que els humans havien de dur a terme per sobreviure quotidianament. Ara, en els contes reunits a La força de la gravetat, la perspectiva canvia i el que obté el protagonisme indiscutible no és la lluita pautada pel pas del temps entre el passat i el present, sinó l'heroisme individual de la gent que té un ofici i treballa i observa que les il·lusions particulars no acaben de concordar amb la realitat externa: són contes tristos regits per la incomunicació, pel pessimisme, la por i la sensació de derrota, pels gestos estèrils de l'obediència, per la dificultat que tenen els personatges de construir-se una imatge pròpia útil i coherent. A cada un dels 17 contes de Serés hi ha el so de la nostàlgia i la veu d'una memòria perplexa enfront dels avatars de la vida, però el que adquireix la potència cabdal que alimenta tots els relats és la descripció d'unes formes de treballar uns oficis, com si l'objectiu que origina el llibre fos documentar antropològicament les parts dures del paisatge laboral dins d'una geografia concreta i descrita meticulosament. Al darrere, però, hi ha la ferma voluntat de transportar la realitat cap al territori de la literatura.

L'estratègia que utilitza Serés per esquivar l'excessiva presència de la sordidesa de la realitat i la trampa del costumisme es troba en la reeducació narrativa del reportatge com a gènere: els fils anecdòtics dels arguments són mínims, els personatges a pesar de tenir un nom apareixen com a simples figurants, i la forma del conte aprofita les lleis de la crònica o el documental per transformar l'espai del text en un fragment de vida monòtona i rutinària gràcies a una escriptura rica en troballes poètiques, imatges memorables i ductilitat estilística: "Va ser com, si de sobte, el record s'hagués tornat ficció. La història, desprovista de l'escenari que la fa parlar, perd la càrrega de l'evidència". I és així com la factura de cada conte de La força de la gravetat sorprèn i sedueix perquè la línia formal que li concedeix Francesc Serés no manté cap contacte amb les previsions que farien suposar el punt de partida: el que es persegueix no és cap mena de clímax argumental ni cap desenrotllament convencional de l'anècdota, sinó que busca instal·lar-se en la creació d'un cop de maça trasbalsador, en el detall, el gest, la mirada o la paraula que encengui alguna espècie de caliu anímic, com si estigués més capficat a emocionar el lector que no pas a narrar-li amb rigor clàssic una història. Els plantejaments i els desenllaços solen ser el·líptics, i el que s'ofereix al lector és simplement un nus que esdevé el nucli d'irradiació de les suggerències, de les tragèdies callades i els drames en veu baixa que experimenten uns personatges que tenen la fràgil aparença d'unes ombres extraviades enmig dels deures i les obligacions de la subsistència. El que interessa a Francesc Serés és la descripció dels mecanismes de les societats laborals, els ritus de cada ofici, les relacions entre la força, el treball i l'espai, la vida domèstica dels treballadors contemplada com una zona gairebé irreal o impossible de concretar. Potser hi haurà qui pensi que La força de la gravetat és un catàleg malaguanyat d'arguments, qui hi observi una confiança forassenyada en la energia dels recursos estilístics, qui hi vegi una abundància poc calculada de motius secundaris, qui es cansi davant de la descripció de tantes dureses de la vida, o qui lamenti el deixatament dels protagonistes, però es fa difícil posar en dubte que Francesc Serés posseeix un món i una mirada particulars i intransferibles que s'edifiquen amb una vocació i un talent d'una energia salvatge. Amb La força de la gravetat no només ha escrit el llibre de la categoria que calia esperar d'ell després de De fems i de marbres -lluny de la frivolitat, de l'esperit de la moda i de la incompetència- sinó que també ha aconseguit escriure un dels reculls de contes més remarcables de les últimes temporades.