Al·legories

El desert dels tàrtars

Dino Buzzati.

Traducció de Rosa M. Pujol

i Mercè Senabre

Empúries

Barcelona, 2006 (reed.). 222 pàgines

Les contracobertes dels llibres són traïdores. Quan un llegeix, per exemple, a la tècnicament dita "coberta 4" d' El desert dels tàrtars, en aquesta edició catalana d'Empúries, que aquesta "és una de les novel·les més importants del segle XX", i, al damunt, "publicada durant l'eufòria bel·licista de la Itàlia de Mussolini" (1940), es fa una mar d'il·lusions i agafa el llibre amb veritable, afanyosa curiositat. Pensa: si és "una de les novel·les més importants del segle XX", per força tindrà l'altura, poc o molt, de la llista de les universalment reconegudes grans novel·les d'aquell segle: Ulisses, El castell, L'home sense qualitats, La consciència de Zeno, En cerca del termps perdut, i coses així: perquè aquestes són, ho sap tothom, les novel·les potser no més bones, però sí "més importants" i més significatives del segle passat.

I el desengany no triga a agafar-vos. És a dir: arriba a partir del capítol VI del llibre, després que de l'I al V l'autor hagi narrat -prodigiosament, val a dir- el camí d'un tinent anomenat Giovanni Drogo entre la seva ciutat nadiua i la fortalesa a la qual ha estat destinat, als límits del reialme, més enllà d'una llarga sèrie de serralades quasi inaccessibles (inexistents a Itàlia, val a dir, realitat prou identificable en el llibre per molts altres detalls). Per als amants de la muntanya, aquests -i altres segments del llibre- representen moments d'una gran evocació i d'una notable bellesa literària: són una mena de Vayreda italià. Ara bé: passats aquests capítols, quan el tinent s'instal·la en la famosa Fortalesa Bastiani, en una habitació des de la qual se sent, com pertot, un clapoteig incòmode de l'aigua rebufant a la cisterna de la gran edificació militar, el llibre es torna més que previsible, més que rutinari, més que inversemblant, i ni més ni menys que una faula allargassada; això sí, amb una certa habilitat retòrica.

Què li succeeix a aquell tinent jove que esperava passar uns quants mesos i prou a la fortalesa que dóna, pel costat nord, al fabulós "desert dels tàrtars" -per cert, poble desaparegut a Europa, com a col·lectiu violent i invasor, per assimilació amb pobles com el turc, al segle XIII!-, què li passa al tinent, dèiem, és fàcil d'endevinar: s'hi queda fins a fer-se vell, una trentena i escaig d'anys. Quan, després d'esperar els tàrtars (l'enemic) durant decennis, aquests arriben per fi amb propòsit d'atac, llavors el nostre tinent ja es troba molt malalt i ha hagut de ser evacuat del bastió militar: la raó de la seva existència mòrbida i rutinària en la deserta plaça forta, que era combatre els tàrtars, es presenta al moment que ell mateix amb prou feines és capaç de lluitar contra la pròpia mort, davant de la qual sucumbeix per arrodonir l'autor la cosa a l'estil de les novel·les de tota la vida: en el nostre cas d'avui, com nosaltres solem dir, mor la cuca, i amb ella moren, automàticament, el verí, el misteri, el repte i tota la faula.

Les novel·les al·legòriques tenen aquest problema: si són massa fàcils de reconstruir o d'endevinar, es tornen un conte allargassat: això també li passa, per exemple, a La pesta, d'Albert Camus. Si són, per contra, massa difícils de comprendre, o massa deseixides de tota realitat històrica, es perden en l'oceà dels contes que ens han explicat i se seguiran explicant a l'espona del llit tota la vida. Diguem-ho amb altres paraules: ens fa l'efecte que, situats en aquest mateix terreny en què se situa aquest llibre, només hi ha hagut mitja dotzena d'autors del segle XX que han reeixit a presentar una al·legoria amb resultats sorprenents, alliçonadors, carregats de sentit, i, sobretot, plens de la vida palpitant que no pot deixar de presentar-se en qualsevol model del gènere novel·lesc: alguns d'aquests exemples, francament clars, els constitueixen les dues darreres novel·les de Kafka, unes quantes novel·les de George Orwell, el Thomas Mann de La muntanya màgica, més d'una novel·la d'H.G. Wells i Fahrenheit 451, de Ray Bradbury. La resta és, habitualment, com ja s'ha dit, material per a una sèrie contemporània de Les mil i una nits: per imperatiu han de portar, de la mà de la Shehrezad de torn, a l'ensopiment i a la son, i hi porten irremissiblement.

Moguts per la bona voluntat d'entendre d'on li venia al redactor d'aquella contracoberta això que El desert del tàrtars "és una de les novel·les més importants del segle XX", vam anar al preciós recull de Giacomo Debenedetti, Il romanzo del Novecento, Garzanti, 1992. I llavors vam poder comprovar que l'estudiós italià dedica moltes pàgines als estrangers -per a ell- Joyce, Kafka, Proust, Balzac, Flaubert, Gide, Kipling, Mann, i Zola; i, entre els italians de casa, a Emilio Cecchi, Gadda, D'Annunzio, Pirandello, Renato Serra i Italo Svevo. Al nostre benvolgut Dino Buzzati, malgrat l'enorme independència de Dibenedetto, el crític li dedica dues mencions esporàdiques, minses i passatgeres. Llavors és quan un arrufa el nas i pensa: "M'hagués lliurat a la lectura d'una de les desenes de novel·les de Balzac que encara no he llegit", per exemple.