Un document inèdit

"Directori per a les relacions de l'Església amb els grups de la clandestinitat"

1. Determinats grups polítics, sindicals, universitaris i veïnals de la clandestinitat, privadament i, també, conjuntament demanen d'un temps ençà a l'Església la seva col·laboració.

2. La progressiva presa de posició de no pocs cristians pel contingut socio-polític de l'aplicació de l'evangeli al món d'avui, anima aquests grups a confiar en l'Església. Entre altres, es recolzen en raonaments com els següents: L'Església ha d'optar amb preferència pels oprimits; reparar el mal causat per la seva aliança amb el règim; donar proves de la veritat que predica; fer-se present en certes reunions per tal de fer públic el seu testimoniatge i no deixar l'oposició, a més, en mans dels extremistes.

3. L'opció de l'Església a favor dels oprimits té lloc, en definitiva, en virtut de les seves pròpies exigències (...). L'Església pot aportar judicis i prendre posicions davant de fets concrets, sempre que entri en joc la negació de valors fonamentals, com ara els que suposen els drets de la persona.

4. Els grups són per a l'Església el reclam del lloc, del moment i de les persones que mereixen la seva atenció. A propòsit d'ells s'ha d'aportar la llum del magisteri i de reclamar el compromís dels fidels. Aquests grups van aparellats sovint amb els signes dels temps i, per consegüent, ajuden els cristians a descobrir fins i tot continguts de l'evangeli que els havien passat per alt. Hem de fer-los atenció, hem d'educar-nos i educar políticament; en últim terme, hem d'unir els nostres esforços amb els dels qui lluiten per la justícia, tinguts en compte més els continguts que no pas les formes.

5. Com a contrapartida, remarquem:

Les intervencions o actuacions de l'Església, quan surten del camp estrictament pastoral, solen suscitar reaccions anticlericals i fins anticristianes; la mateixa acció benèfica indiscriminada no ha evitat aquest retop. La reacció s'agreuja més si el poble veu en l'acció de l'Església motivacions proselitistes (reclutament de fidels o increment de la pràctica de sagraments) o simplement oportunisme (por de quedar-se fora, més que desig sincer de ser-hi). Les intervencions, fins en els casos en què es justifiquen o són necessàries, caldria que fossin precedides, acompanyades i seguides d'una acció més àmplia, a curt termini poc important i gens espectacular, però a la llarga molt més positiva: la inculcació incessant d'un humanisme i d'unes virtuts cíviques, base de la democràcia genuïna, com són els drets de l'home, la tolerància, la legalitat, la solidaritat... Al nostre país, d'ençà de la Guerra Civil, tot això ha estat fortament deteriorat; la majoria, els de menys de 45 anys, ni ho han conegut. Hi ha un buit terrible de civisme, que l'Església (no sols la clerècia!) hauria d'ajudar a emplenar. En acceptar i practicar aquests valors, tindran més força les intervencions que fem, quan vinguin a demanar-nos-les, i, de retop, mai que les hàgim de refusar, hom ho comprendrà, en funció d'aquell sistema de valors.

6. Cal seguir el nostre camí: alliberar-nos de la temptació del poder, donar tothora testimoniatge d'independència i significar amb el nostre comportament que de debò defensem els drets de l'home i, per això, prestem als grups de la clandestinitat, mai que no hi hagi altres vies obertes, els nostres mitjans materials i morals.

7. Hem de discernir, però, les circumstàncies que se'ns presenten i conèixer la identitat dels grups amb els quals eventualment hem de col·laborar.

Mirem de no comprometre'ns mai sense haver-nos assegurat de la identitat de les persones i dels grups amb els quals ens disposem a col·laborar; assabentem-nos amb temps dels motius fonamentals de la col·laboració que se'ns demana (un lloc per a una reunió, per exemple); algunes motivacions, pretesament justificades, no les podem compartir; garantim, tant com ens sigui possible, la serietat i seguretat del treball que els grups es disposen a realitzar; tots creiem que l'Església no ha de prendre part directa en actes de caràcter provocatiu.

8. Per tal d'aconseguir aquestes metes cal comptar amb els cristians políticament compromesos, no precisament de sagristia. Partint d'ells i dels vicaris episcopals i provincials podríem assajar la constitució immediata d'un consell assessor, d'orientaciò i de coordinació, per tal d'assegurar almenys la col·laboració de l'Església amb els grups més importants de la clandestinitat.

Barcelona, 28 de març de 1974.

(Text inèdit el·laborat per abats i provincials catalans a partir de l'Assemblea de Catalunya).