No només sobre la transició

Els assassins de Franco

Francesc-Marc Álvaro

L'Esfera dels Llibres

Barcelona, 2005. 240 pàgines

La transició va ser el millor pacte possible, donades les circumstàncies, o bé una aixecada de camisa a la memòria dels que hi van deixar la pell? Encara que disposem de prou bibliografia per intuir-ne les claus més importants, caldrà més temps per fer una interpretació global i més acurada del que ha significat, amb els pros i contres. Moltes de les lectures actuals i passades -massa determinades per les servituds derivades del nostre sistema polític- no ajuden a treure l'entrellat d'un període tan apassionant com subjecte a la interpretació del que s'hi atreveixi. I això, atrevir-s'hi, és el que fa (i de quina manera) el periodista Francesc Marc-Álvaro amb un llibre que no només va de la transició, sinó també del pre i el post d'aquest procés històric. I d'alguna cosa més.

El relat està construït partint de diversos recursos literaris que serveixen a l'autor com a suport per esplaiar-se en el que té ganes de dir-nos: així, tenim un Marc-Álvaro infant que descriu el tardofranquisme, tenim un anònim membre de Bandera Roja que explica el present i passat dels activistes antifranquistes, tenim l'articulista Álvaro fent el que sap fer (o sigui clavant el fibló on fa més mal, aprofitant per carregar contra els ismes derivats de Marx i Bakunin) i tenim la reproducció d'una conversa amb un amic del PSUC, tàctica que utilitza l'autor per matisar-se a si mateix i respondre a les possibles crítiques del text -per entendre'ns, el mateix que Andreu Buenafuente fa al seu programa amb el personatge d'El Follonero-. La comparació entre les trajectòries polítiques de Rodolfo Martin Villa i Narcís Serra, la descripció biogràfica d'una bona part de l'establishment català o l'hàbil utilització de la malaltia de l'Alzheimer com a paràbola del procés d'amnèsia col·lectiva envers els reconvertits franquistes són tàctiques que faciliten la comprensió del que l'autor ens vol explicar.

Els Assassins de Franco té la virtut d'encarar la transició sense els lligams emocionals típics de la generació que l'ha viscuda i amb la primera intenció de denunciar-ne el mitificat relat que se n'ha fet. Revisar i analitzar críticament és un exercici sempre necessari, i més en una temàtica com la història política, sempre subjecta a fer-s'ho venir bé pels qui l'han protagonitzat. Com diu el subtítol, el llibre és un judici particular del franquisme i dels que van deixar-lo morir al llit -però no és, dic jo, ni molt menys un assaig global sobre la transició-. La tesi de l'autor, ben plantejada per bé que coneguda, és que tot plegat va ser una impostura: "la dels herois d'una oposició incapaç de derrocar Franco i la dels exfranquistes que volien continuar tenint vida política. I la de tota una societat que anestesiada durant anys va acceptar o consentir, activament o passivament, una sortida de la dictadura que no va passar per la reconciliació, ni pel perdó ni pel reconeixement de les víctimes". La novetat és que Álvaro intervé al debat sobre la transició descrivint una part de l'antifranquisme d'esquerres, de qui en discuteix perillosament el pedigrí democràtic. Tot i que una lectura atenta permet veure que reconeix els i les que se la van jugar durant la dictadura, no ho emfasitza prou, i això pot portar a una percepció no ajustada del context del moment. Incloure una cita del bufó Albert Boadella no fa sinó reforçar la injusta banalització de l'antifranquisme que traspua l'obra. A banda de la necessària perspectiva històrica, fa falta encara més recerca sobre l'altra història de la transició, és a dir, la intrahistòria dels anònims que van morir i lluitar al màxim per la recuperació de les llibertats polítiques i socials. Em refereixo als que no surten ni a les cròniques daurades ni a les contracròniques crítiques com la que ens ocupa: els que feien la feina de formiga a barris i pobles allunyats de la metròpoli i que no han tingut accés a càrrecs de poder que els permetessin escriure la seva, d'història.

Marcat el terreny on juga l'obra, cal subratllar que Francesc-Marc Álvaro es fa entendre, demostra posseir unes capacitats discursives envejables i és realment eficaç recreant situacions. Álvaro és un cirurgià de l'anàlisi política; un cirurgià, però, a qui de vegades se li escapa el bisturí. I això és, en certa manera, el mal que pateix Els Assassins de Franco, que perd força a causa de la mala bava que desprenen algunes descripcions, massa condicionades per l'adscripció ideològica de l'autor. Sembla que Álvaro aprofiti la impecable i necessària tesi del llibre -posar en dubte els relats oficials de l'antifranquisme i de la transició- per carregar indiscriminadament (com en el cas de Manuel Sacristán) o passar alguna mena de comptes amb "els que odien Pujol perquè no van matar Franco" (Álvaro dixit). I això, insistim, perjudica una obra en la qual es fa necessari separar el gra de la palla per entendre que l'autor no només parla de la transició.

Ricard Vilaregut (Les Masies de Roda, 1972) és llicenciat en Humanitats i ha publicat l'assaig Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya (Columna, 2004).