Música i molta cultura

Johann Sebastian Bach. Los días, las ideas y los libros.

Ramón Andrés

El Acantilado

Barcelona, 2005. 341 pàgines

No fa ni dos anys, reunit a l'antiga seu de La Sagrera, el Consell Assessor de l'Escola Superior de Música de Catalunya, després que un dels membres posés èmfasi en l'ensenyament de la història de la cultura i de les idees dins el programa general de l'ensenyança dels futurs músics del país, un home prestigiós, director d'una de les escoles de més anomenada del món anglosaxó, va contestar-li -amb certa, callada aquiescència de la resta dels membres del Consell- que "la música no tenia res a veure amb la cultura: era la suma del solfeig i del domini d'un instrument". No cal dir que aquell membre del Consell que havia llançat la primera proposta no va tornar a posar els peus en aquella casa, de tant com la pell se li havia posat de gallina amb l'esglai. I és que el fet quasi universal és aquest: se suposa que la musicologia és una ciència exacta, i que allò que cal fer amb Bach, Mozart o Beethoven és interpretar-los tal com venen transcrits a les partitures i res més (cosa certament dificultosa en Bach, compositor que no fa acotacions de tempi ni de matís a gairebé cap partitura, en les quals no figura, per més calvari dels intèrprets, ni tan sols l'instrument a què estan destinades).

Per tot això cal celebrar amb fastos i alegries que Ramón Andrés hagi publicat aquest estudi sobre "els dies, les idees i els llibres" que acompanyen, perfilen, situen i defineixen, al capdavall, la música d'aquest monstre de la música europea moderna que va ser Johann Sebastian Bach (l'altre tothom sap qui és, i el mateix Ramon Andrés en va escriure una monografia, ara oportunament reeditada: Mozart, Editorial Ma non troppo, Barcelona, 2006). L'autor parteix de la base que els aspectes més exteriorment biogràfics d'un músic es troben, de fet, tan enganxats o, segons com, aliens a la seva música, que no resulten significatius, o amb prou feines, a l'hora d'analitzar el sentit que posseeix aquesta música -llevat, en aquest cas, la circumstància que a Bach se li van morir, de criatura, la meitat dels fills que va tenir, fruit dels seus dos matrimonis: i l'autor, naturalment, aprofita la dada per començar a vincular l'obra de Bach amb la melancolia i les ars moriendi o arts de ben morir que figuraven a la seva biblioteca.

L'estudi de Ramon Andrés és extraordinari per moltes raons, però ho és, sobretot, perquè és el contrapunt paradigmàtic de l'escassa bibliografia musicològica de qualitat que genera en aquests moments Catalunya i Espanya -altra cosa és quan encara existien els Alejo Carpentier i els Adolfo Salazar, fins i tot l'ínclit Pare Federico Sopeña, fills d'una època en què resultava inconcebible parlar de cap cosa musical si no es feia des d'una perspectiva culta, intel·ligent, elegant, documentada i generalista: ja fa massa temps que el món és massa ple d'especialistes. Així, Ramón Andrés endreça, com qui diu, tota la seva investigació a l'entorn de la música de Bach cap a l'últim capítol del llibre (a part l'Addenda), dedicat a estudiar, sobre la ferma base filològica de la biblioteca bachiana, la influència que el luteranisme, i en especial la seva heterodoxa deriva pietista, van tenir en la seva concepció i construcció de la música. Entre els senyals d'aquesta influència no hi podia faltar, és clar, tot allò que fa referència a la importància del cant, o del càntic (das Gesang) en la formació de l'esperit musical de Bach, o de l'espiritualitat de la seva música. Prou han sortit erudits (scholars, com aquell que hem esmentat més amunt) rebatent que Bach s'hagi d'interpretar en clau de pietat; però només cal llegir, en català, la traducció de qualsevol dels comentaris pietosos de Picander que acompanyen els passatges bíblics de la Passió segons Mateu, per adonar-se que l'essència mateixa de la música del cantor de Leipzig només podia venir d'una circumstància cultural externa: el prestigi de la mística cristiana en general, i en especial del recolliment i de la devoció propugnats per la sòlida tradició pietista del sud d'Alemanya: tan sòlida i tan poderosa, que també explica, per exemple, almenys la meitat de l'obra de Friedrich Hölderlin (explicant-ne l'altra meitat les lletres gregues antigues, sigui dit de passada). En aquest sentit, Andrés no solament recull la dita de Luter (el qual la recull d'Agustí) que "cantar és resar dues vegades", sinó que espigola en els textos de la tradició pietosa luterana fins arribar a demostrar que no solament la música de Bach ens eleva a una indefinible transcendència, sinó que va ser aquesta transcendència, o religiositat, o esperit pietós, allò que va despertar en Bach la curiosa configuració tècnica de la seva música: "Se diría que pensó el contrapunto como medio técnico para quitarle al tiempo esa melodía única y lineal que va dibujando los acontecimientos. El tiempo y la melodía describen; la eternidad y el contrapunto conciben".

Feliç iniciativa per Catalunya, doncs, la que va tenir Lluís Izquierdo quan, l'any passat, va proposar a l'Ajuntament que s'atorgués un Premi Ciutat de Barcelona en la modalitat "assaig", que no existia: perquè, a més del llibre de Romà Gubern que va donar la collita de 2005, aquest any 2006 ha donat un dels estudis més impressionants que s'han escrit als darrers anys, en qualsevol llengua, sobre Johann Sebastian Bach.