Un estil amb problemes d'imatge

La gran exposició del Noucentisme celebrada el 1994 al CCCB va posar en evidència un fet que ja s'intuïa: l'aiguabarreig estilístic que s'aixopluga sota una denominació d'origen nascuda, ja des d'un primer moment, amb la pretensió de ser el paradigma de la catalanitat; no és gens d'estranyar, doncs, que el Noucentisme fos un moviment estretament connectat a la política, i a un partit molt concret: la Lliga. I és aquest factor extraartístic el màxim comú denominador que aglutinaria bona part dels seus components. De fet, les obres contemplades al catàleg de l'exposició del CCCB, subtitulada -¿amb ironia?- un projecte de modernitat, tenien més a veure amb un atapeït catàleg de casa de subhastes que no pas amb l'exhaustiva monografia d'un moviment estètic, tal com honradament anhelava. Quan, uns anys abans, Enric Jardí havia intentat definir la iconografia del Noucentisme, havia passat una cosa semblant, però com que el seu llibre tenia moltes menys imatges i eren totes en blanc i negre, això es notava menys. S'ha dit, amb raó, que el Noucentisme és més una actitud que no pas un estil, però, mirat a l'engròs, ha acabat sent un moviment més o menys definit que es va difondre ràpidament i perduraria durant dècades, fins i tot quan ja es donava per saldat.

On el Noucentisme perduraria amb més personalitat seria en les arts gràfiques

Si parlem des del punt de vista artístic, el Noucentisme no va néixer el 1906, tal com tothom ha decidit acceptar i per això aquest any toca celebrar-ne el centenari, sinó que va començar a treure el cap pels voltants del 1911. L'any sis és un fita clau -tal i com fa poc ens recordava Narcís Comadira en aquest mateix diari-. Entre altres fets decisius, és el moment de l'inici de les gloses d'Eugeni d'Ors a La Veu de Catalunya, que van crear una enorme àrea d'influència. En aquell moment, Ors s'inventa el Noucentisme malgrat que encara no sàpiga ben bé què serà, només sap el que no serà: Modernisme, i crea la paraula clau: nou de nou-cents però també de flamant, en oposició a modern i a fi de segle, és a dir a passat de moda, i contraposa l'ordre a l'anarquia. Però, a pesar del refús visceral, Modernisme i Noucentisme seran parents estilísticament i conviuran en concubinatge almenys fins al 1911.

És llavors quan l'art i l'arquitectura començaran a mirar més seriosament el classicisme com un camí a seguir per desempallegar-se de la disbauxa modernista i l'enfarfegat arqueologisme medievalista herència de la Renaixença. Joaquim Sunyer donarà un radical gir cezannià i derainià a la seva pintura, mentre que Joaquim Torres-Garcia es consolidarà en el món grecollatí bo i erigint-se en mestre indiscutible del nou-cents. L'un i l'altre es convertiran de seguida en el punt de mira dels pintors joves: Cano, Togores, Humbert, Miró, Ricart, Sala, Guàrdia, Espinal, Obiols, Mercader, Domingo, Benet, el Vayreda petit... una part dels quals també seran alumnes de l'imprescindible Francesc d'Assís Galí. L'altre fet capdal del 1911 és l'aparició de l'Almanach dels noucentistes, dirigit per Eugeni d'Ors amb participació de la plana major del moviment en el seu vessant literari: Carner, Guerau de Liost, López Picó i el mateix Ors, seguits d'altres noms potser més tangencials com Folch i Torres, Rucabado, o el divertit Pujols, i unes col·laboracions artístiques que mostren encara una certa desorientació: Clarà, Aragay, Nogués, Torres-Garcia, Smith, Pijuan, Canals, Mir, Nonell, Gargallo i Picasso. Els quatre primers esdevindrien noucentistes emblemàtics, Smith en seria l'antítesi, i Canals, Mir o Nonell poca cosa tindrien a veure amb el classicisme que s'anava imposant. Gargallo i Picasso, en canvi, tot i estar molt distants del moviment català, es deixarien temptar més endavant pel neoclassicisme postcubista internacional del que, precisament, el Noucentisme n'esdevindria un intuïtiu precursor.

Tornant al 1906, doncs, cal tenir present que les principals obres arquitectòniques del Modernisme tot just s'estaven construint: la casa Batlló, la Lleó Morera, la Pedrera, el Parc Güell, l'Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música... El jove Rafael Masó, amb el títol d'arquitecte nou de trinca, seguia de prop els seus mestres tot i que renegava del Modernisme per proclamar-se fervent noucentista. mentre anava observant l'evolució de l'arquitectura centreeuropea igual que el seu amic i col·lega Josep Maria Pericas. El Noucentisme arquitectònic més genuí començaria amb Goday, fidel deixeble de Puig i Cadafalch, i amb Masó, per consolidar-se a l'inici dels anys vint, amb Puig Gairalt, Ràfols, Bonet Garí, Folguera, Rubió i Tudurí o Duran Reynals, en paral·lel a les interpretacions del barroc i el neoclàssic vernacles i la proliferació del neoplateresc, els deliris florentins i els refregits acadèmics que culminarien en l'Exposició Internacional del 1929.

L'escultor Ismael Smith, el primer artista català en rebre el títol de noucentista per part d'Ors, s'inspirava en fonts tan poc clàssiques com Rodin o el decadentisme anglès i vienès per acabar en el manolisme, sofisticat, graciós i desimbolt, que tan plaïa a Granados, Albéniz, Anglada Camarasa, Tórtola València o l'Esteve Monegal de la Myrurgia. Josep Clarà també va partir de Rodin, però va evolucionar cap al classicisme fins a quedar presoner de l'acadèmia, a partir dels anys vint, en un procés que va atrapar gairebé tots els altres escultors catalans i del que a penes se'n van salvar Enric Casanovas i Joan Rebull; potser només en quedarien immunes Manolo Hugué, Pau Gargallo i el malaguanyat Fidel Aguilar. En canvi, on el Noucentisme perduraria amb més personalitat seria en les arts gràfiques gràcies a uns excel·lents impressors i a uns delicats artistes xilògrafs com ara Obiols, Ricart, Canyelles o Marlet, acomboiats per un bon ambient literari i per acurades revistes i petits impresos d'actes culturals. Pel que fa als fundadors indiscutibles, Ors i Torres-Garcia, la història acabaria com el rosari de l'aurora: secretament enfrontats per una egolatria sense límits, rebrien de valent quan, mort Prat de la Riba, el modernista rebotat, reconvertit i rancuniós de Puig i Cadafalch els donava una injusta puntada de peu que els dispararia de pet a l'exili.