Policies i detectius
Els darrers dies han coincidit a les pantalles televisives les estrenes de dues produccions inspirades en el món policíac, però de signe -i pressupost- divers. La primera, Àngels i Sants, és una superficció, de TV-3, de set capítols de prop d'una hora que s'emet els dijous a quarts d'onze de la nit, amb un cartell de megaluxe, que té els Mossos d'Esquadra com a estrelles. La segona, Detectiu, és una docusèrie, infinitament més modesta pel que fa al dispendi, de sis episodis de mitja hora, que va començar a emetre's dilluns passat a dos quarts de dotze de la nit a la cadena Localia Catalunya i que segueix les passes d'un singular investigador privat per resoldre un cas. L'una i l'altra, però, només tenen en comú el coqueteig amb el gènere negre. L'aborden, tanmateix, de molt diferent manera.
Àngels i Sants s'emmarca dins la tradició de les sèries de policies i lladres, un clàssic del mitjà televisiu des del seu mateix naixement. La dirigeix Pau Freixas, un jove realitzador que, pel que sembla, s'està especialitzant en el ram del thriller, amb peces com la tv movie Nines russes i el llargmetratge Cámara oscura. El telefilm, promogut, fa un parell d'anys, per l'autonòmica, se centrava també en les activitats dels mossos i es troba en la gènesi de l'actual telesèrie. Quant a la temàtica, per descomptat, i estèticament. Fins i tot dos dels seus actors principals, Lluís Homar i David Selvas, figuraven als crèdits de Nines russes. De fet, Homar va reincidir i es va tornar a posar a les ordres de Freixas a Cámara oscura.
Aquest preàmbul sobre la fitxa d'Àngels i Sants ve a tomb perquè és precisament el treball de direcció i d'interpretació -cal afegir als noms dels actors ja escrits el de Josep Maria Pou- el més salvable d'un producte que presenta notables dèficits. Per damunt de tot, un guió tan previsible i tòpic com poc creïble -signat, entre d'altres guionistes, per Francesc Bellmunt, productor i pare de la criatura-, amb moments inversemblants que no funcionen ni com a paròdia, en cas que aquesta hagués estat la intenció. Per exemple, quan un aspirant a mosso, èmul d'home de Harrelson, es declara a una companya d'escola en plena pràctica al camp de maniobres, enmig d'una persistent pluja de bales, fent rodar per terra una capseta que amaga... Doncs sí, això mateix, un rutilant anell de promesa. Tampoc sembla gaire encertat situar el territori del mal a Sant Adrià. Com si la gent de La Mina no tingués ja prou problemes per polir la imatge del barri.
Detectiu, que va estrenar dilluns passat Localia Catalunya -televisió local del grup PRISA, que edita EL PAÍS-, barreja realitat i ficció, amb tota naturalitat i uns resultats estètics i de contingut considerables. La proposta és original i creativa: un investigador privat, que veiem sempre d'esquena, del que desconeixem el nom i que -d'acord amb els cànons del cinema negre- fa de narrador en off, en primera persona, mira de satisfer, cada setmana, l'encàrrec d'un client. No necessàriament ha de tractar-se d'un cas delictiu o d'espionatge. La producció -excel·lentment dirigida per Jordi Call (autor del magnífic documental Costaleros) i amb guions de Tito Ros- és un exemple clar de televisió local amb voluntat de solvència. A través d'imaginatives dreceres argumentals, ironia i un tractament de la imatge impecable, el teleespectador descobreix al costat del detectiu històries sorprenents, reals o no, més o menys desconegudes. Tot forma part del joc.
