Una base competent

Els Llops

Francesc Puigpelat

Proa

Barcelona, 2005. 460 pàgines

En un dels capítols d'Un experiment de crítica literària, C.S. Lewis estableix les cinc característiques de la lectura del mal lector. En primer lloc, mai no llegeix res que no sigui un text narratiu, tot i que el lector més poc instruït al que està enganxat de debò és a les notícies, com si sempre volgués estar segur que els fets que llegeix han passat de veritat ("el lector de periódicos es alguien que piensa que todos los días ocurre algo", va escriure Borges amb ironia). En segon lloc, no té oïda i llegeix exclusivament amb els ulls, i les cacofonies més horribles i les formes més perfectes de ritme i melodia vocàlica li sonen exactament igual. Així mateix, tampoc concedeix cap mena de valor a les estratègies estilístiques que arrodoneixen i fan versemblants les descripcions, els diàlegs i els personatges. En quart lloc, al mal lector li agraden les peripècies en què l'element verbal està reduït al mínim: de la mateixa manera que vol pel·lícules amb el mínim diàleg possible i molta acció, vol històries narratives explicades amb imatges. Finalment, vol que la història dugui en tot moment un ritme trepidant sense temps morts. El lector poc instruït, conclou C.S. Lewis, només s'interessa per allò que ha de passar, per l'argument, sense que experimenti cap mena d'interès per l'equilibri i les relacions que mantenen les paraules que té al davant. El lector que descriu Lewis no llegeix mai res dues vegades, com si un llibre llegit esdevingués un objecte inútil: de fet, si s'hi acosta és potser com a últim recurs, per entretenir un viatge, per combatre una soledat forçada o per fer venir la son. Més enllà de la distracció puntual, no busca tampoc que li ocasioni cap tipus de trasbals o transformació moral: la seva consciència ha de sortir impol·luta de la lectura.

Ara bé, i contràriament al que es podria imaginar un lletraferit purista, el panorama esmentat no ha de representar cap mena de tragèdia, ni s'ha de veure com la pintura d'un abisme negre: sempre hi ha hagut el novel·lista que es planteja com a punt d'arribada hipnotitzar, persuadir i distreure el lector àvid de successos truculents, venjances familiars, odis atàvics que traspassen les generacions, misteris i enigmes històrics o policíacs que aconsegueixen instal·lar en l'ànim del lector la necessitat de saber com acaben, de conèixer el nucli i les raons que orquestren la història i descobrir, finalment, qui és l'assassí o el dolent. El mal lector, en el bon sentit de la paraula, el lector que s'enfronta a un llibre per seguir els avatars d'un argument policíac i una investigació històrica està de sort: només ha d'anar fins una llibreria i comprar Els Llops, la novel·la amb què Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) va obtenir l'últim premi Carlemany. L'autor no vol competir amb cap notícia de la premsa o d'erudició històrica, però a l'advertiment inicial ja avisa que "més del 90% dels fets històrics recollits en aquesta novel·la -fins i tot alguns dels més inversemblants- són reals i documentats". El lector que vol aprendre fets certs, doncs, ja pot avançar i endinsar-se en el primer capítol. Allà hi trobarà, al primer paràgraf, un home mort i amb el cos destrossat pels voltors: ja té el fil d'un misteri per anar passant les pàgines fàcilment. I ho farà sense cap complicació perquè ben aviat també tindrà la certesa que Francesc Puigpelat no s'ocupa gens d'entrebancar-li la lectura amb exquisideses de música verbal ni amb concessions gratuïtes a la versemblança estilística. Es trobarà amb frases tan digeribles com aquesta, per exemple: "ho va pensar en un llampec de passió i lucidesa -però de seguit se'n va oblidar. I és que els pensaments, les paraules amb què s'articulen dels ( sic ) pensaments, anaven i venien de la ment de la Montse Forné en un vaivé bla i perpetu, però no hi deixaven cap rastre -com no en deixa una onada, una entre milions d'onades, en la sorra aspra d'una platja". I el lector s'anirà entusiasmant a mesura que en el primer capítol s'esbossin les línies argumentals per on anirà descabdellant-se la narració: a Els Llops hi ha un inspector de policia i tres germans amenaçats per uns anònims culturalistes i plens de referències a la Història, anirà sorgint el passat familiar i el present domèstic, les anècdotes es contrapuntejaran amb visites a la mitologia relacionada amb els llops i amb les lleis que dominen la vida rural, hi trobarà dramatitzacions d'episodis de la història contemporània i la majoria de tòpics que han d'aparèixer en qualsevol nissaga familiar. A Els Llops adulteris i bastards, rancúnies entre les diverses branques de la família, papers perduts o amagats, revelacions sobtades i girs inesperats com si l'atzar s'estigués avorrint. Puigpelat distribueix la matèria narrativa en alternança de capítols: d'una banda hi ha la investigació que es realitza en el present; d'una altra, el lector se submergeix en directe al mig dels fets que es van produir al passat -mentre es construïa al segle XIX el canal d'Urgell, la guerra d'Àfrica, la batalla del Segre durant la Guerra Civil, les desventures del maquis a la postguerra-. L'argúcia de Puigpelat no és innocent: a part de presenciar l'acció sense intermediaris, el lector es pensa que posseeix un avantatge respecte les pesquises que duen a terme l'inspector i els germans.

Els Llops és una novel·la que compleix amb fermesa el propòsit que busca: entreté, crea una dosi suficient de misteri per intrigar la curiositat, i no deixa d'entendrir la voluntat de l'autor per tirar endavant fins i tot en els moments que l'argument sembla escapar-se-li de les mans. No és una novel·la que presenti cap tipus d'exigència que inciti a la relectura, pot ser la lectura idònia per un viatge, per esquivar la soledat forçada o per anar-hi avançant cada nit abans d'adormir-se. Tampoc no suscita cap incomoditat moral ni fa que l'ànim s'intranquil·litzi perquè, al cap i a la fi, Francesc Puigpelat ha escrit competentment la base del que podria ser una bona sèrie televisiva.