R.I.P.

Com la passa de la grip que ens visita cada any, cíclicament reapareix aquell vell hàbit de certificar la mala salut de la novel·la. Deu ser el gènere més baquetejat. Fa segles que la novel·la agonitza mentre li canten les exèquies, però fins ara l'única certesa és que ens enterrarà a tots. L'últim pronòstic de què tenim coneixement el va fer la setmana passada el poeta Narcís Comadira, una de les plomes deganes d'aquestes pàgines del Quadern. El programa De llibres del 33 dedicava la seva emissió a parlar de Sis homes, un llibre de contes de Josep M. Fonalleras. Comadira es trobava entre el públic convidat. En un moment de l'emissió, es va aixecar i amb aquell esperit provocador que li és propi, tan saludable, va dir: "Jo crec, i a aquestes alçades del segle XXI ja ho podem dir, que la novel·la és el gènere literari inferior a tots". Ja està, ja l'havia dita.

A aquestes alçades del segle XXI, també, la novel·la està més que avesada als mals averanys. Potser sí que hi ha una crisi d'allò que Vargas Llosa anomenava "la novel·la de sofà", però no és menys cert que es tracta del gènere més voluble, el més obert als canvis i experiments, i que des de sempre ha sabut adaptar-se a les exigències de cada època. Actualment, per exemple, com que la realitat que ens envolta sovint sembla una ficció, hi ha novel·listes que contraataquen i es nodreixen de la pura realitat per fer narrativa. Al voltant de tot plegat, a més, hi ha un detall que fa pudor de sofre: ¿per què els qui alcen la veu per sentenciar la novel·la sempre són poetes? ¿No deu ser que la poesia, gènere excels, nèctar destil·lat, té poca requesta i busca consol en les penes del veí? Com a mínim a Catalunya, on sembla que hi ha més poetes que lectors de poesia. I pel que fa a la mort de la novel·la, només cal recordar aquelles paraules de Kurt Vonnegut quan li van parlar de la qüestió: "¿S'ha mort la novel·la? ¿De debò? ¿I ara com en direm del que jo escric?".