Qui no vulgui pols que no vagi a l'Horta

Balada de l'holandès

errant (Fauleta

per a quasi-cadàvers)

Gerard Horta

Edicions de 1984

Barcelona, 2005. 107 pàgines

Des que Gerard Horta apareixia als escenaris poètics de tot el país amb la seva barbie crucificada, tot recitant uns potents versos dirigits al bisbe de Barcelona, han passat un tou d'anys. En aquest temps l'Horta poeta-ideòleg es va retirar de l'escena del país, deixant-hi sobre el mostrador tres llibres de versos -Queda't a Macau i aprèn-ne!, L'erecció de l'instint espiritual (o l'amor dels trobadors ) i Nit a Chiapas- per dedicar-se a l'erudició combativa, erudició de rel antropològica, que va donar també els seus bons fruits anarquistes i espiritistes i va tenir la inesperada consecució del premi d'assaig de la ciutat de Girona. L'Horta provenia de la pedrera de poetes que d'alguna manera van saber reunir la casualitat i en Víctor Nick (Víctor Cuadrada) en la primera gira poètica que es va organitzar arran de la publicació del llibre UH d'Enric Casasses. En aquest context de poesia extrema i revolucionària cal col·locar el material i l'empenta de la Balada de l'holandès errant, llibre que Horta dedica a Enric Casasses, tot citant de passada un verset de l'Ovidi Montllor. Les referències literàries de l'escrit situen Horta, l' outsider, en una tradició molt concreta, si bé potser bescantada: la que neix en el romanticisme revolucionari (en particular i en aquest cas en Heinrich Heine), s'embeu de l'essència de Maiakovski, passa per Papasseit o les gestes poètiques de Maragall, i arriba fins a poetes com Jordi Pope o recitadors com Roure.

Efectivament el gruix del llibre neix en aquesta primera gira que Horta realitza amb Casasses. Les redaccions es succeeixen fins aquest resultat final: un llibre vitalista on l'amarga decepció del resultats de la transició política sofrida el 1975, juntament amb la crítica d'una societat de cretins cretinitzats (l'adjectivació de cretins no pot ser més adient!) que viuen en el més ferotge capitalisme, porten l'Horta a fer-nos un cant de l'infern, de l'altra banda de la consciència, tot ajudant-se en aquesta empresa per la llegenda de l'holandès errant que pren directament de Heine, en l'argument i en els seus personatges; si bé aquest holandès ja no vaga eternament pels mars, sinó que és confinat a Mart, el planeta secularment guerrer, el planeta de la testosterona, aquest impuls vital que duu indistintament -com afirma en una altra cita- "a copular i a matar". El llibre, dividit en set cants, té moments memorables sobretot en el seu moll, els quatre cants centrals del llibre, en les converses que se succeeixen entre el dimoni, l'holandès errant i Katherina, la dona que l'ha de salvar, tan maragallianament, a través de l'amor. Abans d'aquesta salvació, que es produeix (i tant que es produeix: en el fons tots els llibres de l'Horta no deixen de ser un cant a l'amor complet, talment un altre Orlando Guillén); abans d'aquesta reconversió de l'holandès errant, també anomenat senyor Testosterona o Vonved; els versos es descabdellen en una crítica de la vacuïtat espiritutual (dit casassianament), de l'egoisme malsà i ferotge i de la cretinesa, que toca a literats i gent d'a peu o gent d'en cotxe o d'en jet o d'en tanc: gairebé ningú no se'n salva. L'holandès errant o el senyor Testosterona, per tal de superar-ho, ha de baixar als inferns, pactar amb un dimoni, que és ben poc dimoni en el seu sentit catòlic-cristià, per sortir-se'n redimit a través de l'amor i convertir-se d'aquesta manera en una mena de rei d'un imperi intransferible: Llibertat el Gran.

Aquest ésser marginat, representant de tants éssers marginats; com ells, expulsat de la bona societat i, per reblar el clau, a sobre castigat a vagar eternament en la seva irrealitat; té moments de paral·lelisme autobiogràfic amb l'autor com quan l'holandès exclama: "i sentis que et foten una patada al cul | i t'ultratgen i t'escridassen | gandul, paràsit, poetastre improductiu | antropòleg del buit, tot tu ets impertinència" . Encara que versos més endavant el propi autor faci dir al seu holandès: "No m'abandonis | rebel·lia indòmita!". Maragallià en aquesta redempció de l'amor a través d'una noia pura, només retrauria al llibre dues coses: la primera que hagi de ser pura la noia (encara que la verge, gens pura, esdevé la seva antagonista al relat poètic); la segona que, de vegades, l'excés d'informació de l'Horta el duu a ser més ideològic que poètic. Salvant aquests petits obstacles, el llibre té una força impressionant, que ratlla sempre l'heretgia i que, n'estic segura, agradarà o desagradarà, sense terme mig, aquells que el llegeixin.