La memòria indòmita

Elogi de la memòria

Santi Vila

Edicions 3 i 4

València, 2005. 173 pàgines

Quan la investigació intellectual ensopega amb alguna dificultat insuperable, se sol reaccionar de manera semblant a com ho fan les persones neuròtiques o els animals engabiats, que recorren a conductes repetitives i a la hipervaloració dels detalls. I el tractament que se sol donar a la dimensió humana fonamental de la memòria en sol ser una bona il·lustració. Se la defineix, de forma tautològica o redundant, com a, per exemple, "capacitat de recordar", i es procedeix a distingir-ne diferents tipus (personal, col·lectiva, episòdica, semàntica...), i hom es queda tan ample. A primer cop d'ull, aquest llibre de Santi Vila no sembla escapar d'aquest esquema estereotipat i banal (la sensació és inevitable en llegir els títols dels diversos apartats: "Què és la memòria?", "Pluralitat de memòries"...), però una lectura atenta desfà el miratge inicial. Al text hi trobem una sòlida i ben articulada defensa del valor de la memòria com allò que ens fa tocar de peus a terra. Però no en el sentit poruc i conservador, sinó en el sentit de base sòlida des d'on impulsar-nos vers el futur: "Si la memòria esdevé simplement un refugi per a covards o una arma per a ressentits; una cova per a nostàlgics i no una font de compromís ètic per desvetllar les injustícies del present, per comprometre's en la consecució de les aspiracions personals i col·lectives de futur, a qui li interessa la memòria?".

I és que la memòria ens ensenya que provenim d'unes circumstàncies concretes, però alhora que tenim la possibilitat de deixar-les enrere (si no, el passat i el present serien indiscernibles). I aquesta oscil·lació o ambivalència entre el lloc d'on provenim i la possibilitat de distanciament és el que sens dubte nodreix el "compromís ètic" de què parla Santi Vila. Per això mateix, la forma de memòria que conté menys impostura és la que l'autor anomena "memòria indòmita", entesa com "aquella que és evocada des del present amb una intencionalitat determinada i que acaba comportant-nos conseqüències fins aleshores imprevistes i imprevisibles". L'oblit, per tant, no caldria entendre'l com a forat, ben definit i provisional, de la memòria, que amb paciència i recerca de la informació pertinent es podria omplir i eliminar, sinó com a fons caòtic per on s'escolen irremissiblement els nostres records, però no desacreditant-los, sinó mostrant-ne la lleugeresa. O, dit d'una altra manera, que les nostres llàgrimes s'acabin confonent amb l'aigua de la pluja no només no hauria de desmerèixer el seu valor singular, sinó que hauria d'ajudar a apreciar-lo.

En la seva navegació al servei de l'elogi de la memòria, Santi Vila sap evitar tant el tradicional escull de la momificació i veneració del passat (Nietzsche deia que, de tant mirar enrere, els historiadors també acaben pensant enrere) com -cosa que té més mèrit- deixar-se seduir per aquell cant de sirena contemporani que menysprea la memòria com una branca més de la imaginació. Hi comença a haver, certament, una sèrie de símptomes (l'apogeu del gènere documental, la demanda de biografies, l'aixecament de memorials diversos o la mateixa proliferació de llibres sobre la memòria) que palesen un cert cansament de la idea que el passat és una invenció més. Amb tot, és molt difícil lluitar -i d'aquí neix bona part del mèrit d'aquest llibre- contra el narcisisme i el relativisme contemporanis, segons els quals, en defendre que no hi ha cap mena de diferència entre l'àvia i els contes que explicava, no caldria agrair o retreure res a ningú.