Z o la malícia narrativa

Rates

Manel Zabala

Proa

Barcelona, 2005. 111 pàgines

Manel Zabala (Barcelona, 1968) té una cosa: no és mai avorrit. Només s'ha de veure el protagonista que tria i com maneja la situació en què el posa per començar la novel·la. El protagonista, G. Mora (G. de Garcia, per cert), és un pobre home que va a parar a la comissaria de Via Laietana a conseqüència dels fets del Palau de l'any 1960 (que, com tothom sap, van començar amb uns quants nois que cantaven desafiadorament el Cant de la senyera i van acabar amb Jordi Pujol a la presó i, per tant, en condicions per convertir-se en l'epítome de Catalunya). La història de G. Mora és doncs, inevitablement, una història política; a través de G. Mora, a Rates hi ha la història de Catalunya durant els últims 45 anys. Això en poc més de 100 pàgines, que de seguida és dit.

G. Mora és un zero a l'esquerra. El detenen no per la seva adscripció política (encara que és catalanista), sinó per una casualitat idiota: era al Palau no per fer-hi cap acte reivindicatiu; un cop allà, sent el Cant de la senyera i, com que se'l sap de memòria, el canta. El porten a comissaria, el peguen i amb els cops li van caient dents. Aquest és l'aspecte diguem-ne realista del plantejament de la història, la part sòrdida i ridícula: veure un fet històric poc o molt rellevant des de qui no sap què hi pinta. Això s'ha fet moltes vegades i només caldria saber aplicar la recepta per continuar per aquí. Falta una altra part. A G. Mora li cauen les dents i li ve a portar llaminadures una mena de ratoncito Pérez. Aquesta irrupció d'un personatge de conte infantil està feta amb tota la deliberació, amb tota la barra. Per començar, no es tracta d'un ratoncito Pérez estricte sinó d'una rata de claveguera amb vocació de ratoncito Pérez; és el món sòrdid que es vol convertir en un conte infantil (després, encara sortiran altres animals que volen ser el que no són).

Hi ha un moment en què G. Mora es posa a discutir amb la rata (ratolí vocacional) el fet que no és ella qui li hauria de portar les llaminadures ("A casa, quan em queia una dent, hi venien els angelets"), que el ratoncito Pérez, com el noms (propi i comú) indiquen, no és genuïnament català, i que la rata li respon que "perquè a casa teva éreu molt catalans, Garcia" i que no hi haurà més remei que acceptar les tradicions de "la resta d'Espanya", perquè "no em negaràs que mitja Espanya és aquí!", i llavors ja ho tenim tot: G. Mora, que en principi és un personatge realista, en realitat és tan innocent que no en pot ser més i no toca de peus a terra; per explicar-li en quin món viu caldrà que uns animals que parlen li ensenyin quin és el terra que trepitja (des de la immigració a l'especulació immobiliària). Tres animals: la rata, un ratpenat i un corb (que són la versió zabaliana dels tres esperits d'Una cançó nadalenca de Dickens) li mostraran el present, el futur (el present dels lectors) i un futur possible (si G. Mora decideix trair els seus principis i sobreviure).

L'entramat narratiu funciona tan bé com es pot demanar. La descripció de la Barcelona actual, amb quatre pinzellades sarcàstiques i precises, és als antípodes de l'habitual novel·lística (de novel·les en paper o de telenovel·les, tant és), plena de productes tous, fets amb motllo, que es projecta contínuament sobre aquesta ciutat. Zabala es podria recrear en cada una de les corrupcions que apunta (¿"Què dic un oasi? Això és Hollywood! Catalunya és el país en què ningú no la caga, en què ningú dimiteix, on les querelles s'arxiven", diu el ratpenat), però o bé li caldria fer una llarga investigació que ningú estaria disposat a pagar-li o bé inventar-se el que no sap i fer una llarga novel·la tot en clau per no acabar amb un munt de querelles de les que no s'arxiven. No crec que cap d'aquestes possibilitats l'atregui. El que l'interessa sobretot és explicar una història, no fer-se feixuc en cap moment, atrapar el lector i no deixar-lo fugir. Se'n surt. I com que no quadra amb les exigències que cíclicament proclamen els savis de la cosa literària local, que un dia demanen realisme, un altra novel·la urbana i un altre sobretot que es faci no ficció, als lectors normals ens és encara més estimulant.