Meravelles i comerç

Hi ha un vers famós de Les Flors del Mal, de Baudelaire, que diu: "Je hais le mouvement qui déplace les lignes", "Odio el moviment que desplaça les línies", que fa evident que el poeta-ciutadà que més a fons va explotar la il·lusió i els recursos de l'exòtic degué ser, almenys al temps que va redactar el poema en qüestió, un sedentari pertinaç i infatigable. És curiós que digués això un poeta que va viure "molt de temps sota grans portalades" i que invitava a viatjar a una seva amant en un altre famosíssim poema, "Invitació al viatge", que té com a tornada el vers següent, relatiu a les meravelles de l'Orient: "Là tout n'est qu'ordre et beauté, luxe, calme et volupté"; "Allà tot hi és ordre i bellesa, luxe, calma i voluptat". De fet, Baudelaire arriba fins i tot a esmentar una sèrie de minerals, d'espècies i d'herbes perfumoses -encens, mirra, àloe, ambre, benjuí- gràcies al coneixement directe que en va treure d'un viatge real en direcció a Calcuta... viatge que, com és sabut, es va aturar en les illes de la costa índica africana, Madagascar i Île Réunion.

Polo no va escriure pròpiament el llibre, el va dictar a un amic de captiveri a Gènova

Els comerciants el van trobar inversemblant i els lectors de novel·les, massa carregat de fets verídics

No per un caprici hem començat una peça sobre Marco Polo parlant de Baudelaire perquè, de fet, aquests famosos viatges del venecià, fets a partir dels disset anys -almenys un temps en companyia del seu pare i del seu oncle, després ja tot sol-, entre 1271 i 1295, contenen, entre els capítols últims, una prou extensa referència a Madagascar, sense que hi manquin al seu llibre, en relació amb aquesta illa o indrets encara més llunyans per a un parisenc, referències a les herbes i les pedres que hem esmentat. Però encara hi ha una altra raó per acostar Marco Polo a la cultura francesa (i, de fet, han estat filòlegs francesos els qui més bé han reconstruït un text del qual no posseïm el manuscrit original en llengua franco-veneciana, i solament versions llatines i toscanes), i aquesta és que Polo -que l'editora catalana, en una nova pirueta de catalanització de Coloms i de Pinçons, insinua que podia ser fill de terres nostres, i no fill de Venècia com gairebé assegura el prestigi del comerç, la lloança de l'eix Venècia-Constantinoble i moltes altres coses que són presents en aquest llibre- no va escriure pròpiament el llibre, sinó que el va redactar a un amic seu de captiveri a la ciutat de Gènova (1298-1299), dit Rustichello da Pisa, que de rústic no en devia tenir gota, perquè va transformar les narracions orals de Polo en una prosa excel·lent i, sobretot, carregada de molts del tòpics que corrien, per aquells anys encara, en les literatures d'encuny cavalleresc, les de Chrétien abans que cap altra, cosa normal tractant-se d'un home que parlava un dialecte italià de la llengua francesa.

Aquí és on les memòries de Marco Polo -també dites Il Milione potser per les milionàries fantasies del viatger, o La description du monde o, el que és el mateix, Le devisement du monde, i, com a títol potser més excel·lent i medievalitzant de tots (fins al punt que agermana Polo amb Ramon Llull), Llibre de les meravelles -, aquí, dèiem, és on aquestes memòries de viatge presenten un encant especialíssim: Marco Polo degué tenir, com a mercader o home de comerç de la tan pròspera Sereníssima, una tirada a la discreció (de fet, no parla mai de si mateix), una tendència a cenyir-se als fets i una visió molt pragmàtica de totes les cultures orientals que va conèixer (que són gairebé totes, des del nord de Rússia fins a les actuals Sumatra i Ceilan), de manera que, molt probablement, a mesura que anava recitant de memòria el que recordava de viatges tan exòtics (entre els quals els tàrtars i el Gran Khan ocupen un lloc de preeminència), el ja dit Rustichello, que era home llegit en les novel·les d'aventures, hi va anar afegint, cum grano salis o no, detalls que són inequívocament d'origen celta i de la Matèria de Bretanya: serpents de dos caps, grifons capaços d'endur-se un elefant per l'aire, tendes amb capacitat per a mil cortesans i el seguici que esqueia, palaus d'or tot massís allà al Japó, batalles en què s'enfronten centenars de milers de soldats, i robins com el del rei de Sendeman, o diamants, de la grandària d'un meló!

Fem una síntesi: d'entrada, Marco Polo potser només tenia la intenció d'indicar les rutes d'accés i les distàncies als comerciants que anaven a Orient per abastir-se de roba (seda), pedres, carbó mineral, i espècies que després venien a preu d'or als mercaders de Venècia; com que va veure animals, paisatges, costums i arquitectures d'allò més desconeguts en aquell temps per un ciutadà del nostre continent, les va explicar oralment, cal suposar, amb èmfasi i un punt de fantasia; per fi, el transcriptor infidel, l'amic de captiveri genovès, potser per fer-se passar un punt l'avorriment baudelairià (l'spleen famós) va carregar les tintes i va ordir un món fantàstic que remet, mirant-ho bé, als mateixos precedents que més endavant tindrien els contes del Boccaccio.

A aquest llibre li va passar, doncs, el que era inevitable: els comerciants i mercaders de tot Europa el van trobar del tot inflat i inversemblant (per novel·lesc), i els lectors de novel·les el van trobar massa carregat de fets verídics; de manera que no va agradar ni els uns ni els altres. Només un il·luminat com Cristophorus Columbus (si ho poso en grec i llatí, aneu a saber on va néixer) el va portar als seus viatges sota el braç, com un tresor, per veure si trobava, en arribant a les Índies, el mític territori de Cipango (una mena de Macondo medieval; un Eldorado per antonomàsia) en el qual, com segles més tard va relatar Voltaire amb ironia, les pedres precioses servien fins i tot per fer-ne llambordes i vials.

Només ens sobta que els editors catalans de l'obra hagin partit de l'edició italiana de Bertolucci Pizzorusso, i no hagin preferit la versió francesa, molt més extensa, de Louis Hambis, que parteix, al seu torn, tant del manuscrit secundari de la Biblioteca Nacional de França, com del manuscrit llatí trobat a la Biblioteca Capitular de Toledo, com de la versió dita zeladiana preparada pels professors Moule i Pelliot, en francès, que al capdavall és la llengua de l'original perdut. Aquesta segona font, traduïda al castellà per Mauro Armiño (Ediciones B, 1997), va donar un text de 570 pàgines, mentre que la versió catalana no arriba (traient-ne pròlegs i epílegs) a les 150. Oh misteri, oh meravella! Però tractant-se d'un llibre que sovint és anomenat justament així, Llibre de les meravelles, no deu haver-hi res a dir, i així pleguem.