Poesia lectora

La porta del darrere

Jordi Ibáñez Fanés

Angle Editorial

Barcelona, 2005. 116 pàgines

De portes n'hi ha al davant i, sovint, n'hi ha al darrere. I les portes, bàsicament, separen espais que per alguna cosa han d'estar separats o es vol que estiguin separats. No només l'interior o l'exterior, en aquest cas, segons la cita de Heinrich von Kleist que encapçala el llibre que ens ocupa, porta per la qual caldria o seria bo tornar a entrar al món després d'haver-hi viatjat al voltant. Aquesta porta, també, pot ser la que separa, dins del món de la literatura, l'espai reservat al lector de l'espai que pertany al creador, l'escriptor, però encara més la que separa l'espai del creador del d'aquell que es dedica a desxifrar l'obra creada, l'hermeneuta, l'investigador, l'intel·lectual.

Sovint s'ha constatat que en la dedicació de ple al fet literari, i hem d'imaginar que en altres ravals de creativitat succeeix exactament el mateix, hi ha un moment que l'home de lletres ha de decidir quin espai ocupar, i la disjuntiva es planteja entre la creació o l'erudició, esdevenint, en la major part dels casos, incompatibles ambdues dedicacions. És fàcil defensar la coixesa d'aquesta afirmació referint noms de la història de la literatura que han brillat tant en el camp de la creació literària com en el de la teoria, i també és veritat que la majoria dels escriptors amb les idees clares s'han atrevit a exposar en forma assagística la seva poètica i les seves teories literàries; però la veritat és que existeix un moment en què l'ésser literari es decanta cap a la creació o cap a l'erudició i moltes vegades, encara que aquest posicionament no sigui voluntari o conscient, un dels dos espais acaba enfosquint l'altre. En alguns casos, fins i tot, intel·lectuals de pes han acabat produint obres de creació interessants però que acaben fracassant per culpa, curiosament, d'un excés d'intel·ligència i erudició que, no se sap per què, les fa malbé com a obres literàries, essent escassos casos com els de Kundera, Eco, Calvino, Eliot i un llarg etcètera que malgrat ser llarg no deixa de ser minoritari.

El de Jordi Ibáñez, però, podria ser un dels casos en què l'investigador literari, el savi, aconsegueix, potser entrant per la porta del darrere -en el primer dels seus llibres de poemes va ser la dels homenatges, on el lector, l'intèrpret, escriu sobre els seus autors-, convertir-se amb èxit en autor. Quan això passa, el pòsit literari que arrossega el creador es destil·la constantment per la seva obra, esdevenint, d'aquesta manera, creació i reflexió intel·lectual o partint del pòsit intel·lectual per reflexionar sobre fets absolutament íntims o quotidians i de la manera més planera possible. En la lloada novel·la Una vida al carrer, el lector i traductor i estudiós de Thomas Bernhard aconseguia convertir una mena d'homenatge a la manera de fer de l'autor austríac en una reflexió en procés on la temàtica social, o política o fins i tot antropològica combregava amb la reflexió íntima barrejant qüestions filosòfiques, literàries, experiències personals en forma de records i observacions de passejant. És a dir, l'intel·lectual reeixia com a narrador, però en tot moment, darrere d'aquest narrador, s'hi podia intuir l'ull analític de l'intel·lectual. I això també passa en aquesta Porta del darrere, on el poeta se'ns presenta abans que res com a lector, i com a lector aprofita la seva àmplia i profunda base de lectures com a referents per poder reflexionar, o a voltes simplement xerrar, del nucli experimental de la privacitat. I tot això ho fa utilitzant, aparentment, una poètica de la claredat que en una primera lectura deixa la sensació d'haver-se deixat entendre i que algú podria qualificar, amb una etiqueta del tot absurda, com a poesia que s'entén -hi ha qui diu, ai las, que és la bona, la que s'entén-, però aquesta és una falsa impressió donada pel to discursiu, quasi bé de prosa retallada, que utilitza Ibáñez -¿un homenatge a la llibertat proclamada pels romàntics?- i que en el fons és una invitació al lector perquè aquest perseveri -i si pot ser amb les eines d'un cert coneixement dels autors que són referent del poeta, millor- en la seva feina, que és, com diu el mateix Ibáñez, la de decidir fins on vol arribar en el desxiframent d'allò que llegeix.