Amb entusiasme juvenil

Tor. Tretze cases i tres morts

Carles Porta

La Campana

Barcelona, 2005. 420 pàgines

En una pel·lícula del mexicà Felipe Cazals, Canoa, un grup d'amics se'n va un cap de setmana d'excursió a un poble de les profunditats de la serra mexicana: la bellesa del lloc és tan salvatge i seductora com es deduïa per les informacions i les fotografies que havien llegit i vist a les guies turístiques, però els personatges també es troben submergits de cop i volta en una comunitat on imperen els silencis temorosos, les cauteles de les conductes, les mirades amb por i la desconfiança sistemàtica cap a qualsevol pregunta o gest que no estigui codificat per la llei caciquil que regeix els secrets i els deliris del poble. El grup de joves s'encurioseix per les circumstàncies anòmales que detecta, fa preguntes i investiga quin és el fons de la qüestió fins que el poder local, atàvicament, els cau al damunt en forma de càstig, dolor i mort. El director de la pellícula adapta al registre adult una fórmula i unes pautes narratives juvenils que Enid Blyton, per exemple, ja va explorar llargament a les aventures d'els cinc, la popular sèrie literària on un grup d'amics havia de superar totes les adversitats que l'atzar s'entossudia a posar-los enfront per amenitzar-los les vacances: la diferència és que en les peripècies i els avatars que havien de superar els personatges d'Enid Blyton el que triomfava sempre era el bé i l'ordre plàcid de les coses, com si el mal mai no tingués prou potència per derrotar les virtuts de la intrepidesa, la perícia i la valentia dels joves protagonistes. És una estructura narrativa que admet infinites variants i tons diversos, i no necessàriament els personatges s'han de dedicar a l'excursionisme: amb ironia, Max Aub feia que el cambrer adolescent i protagonista de "La verdadera muerte de Francisco Franco", cansat d'escoltar els atacs de nostàlgia de la clientela del cafè que regenta, uns exiliats republicans que especulen tothora sobre l'enfonsament de la dictadura, viatja fins a Madrid i assassina Franco sense cap dificultat. I de la mateixa manera que hi ha cambrers pragmàtics, en aquest tipus de relat també s'ha concedit molt d'espai a una altra professió. Els periodistes amb afany de saber, reus obsessius de les seves investigacions, també viuen i experimenten situacions i sensacions molt propícies per forjar un anecdotari argumental que encaixa amb fortuna en aquest tipus d'estructura narrativa: a les seves històries, hi sol haver un engima, uns fils que s'han de descabdellar, hi ha la imminència del perill, i hi ha els dubtes, els errors i els encerts d'una investigació realitzada en directe.

Tota aquesta divagació ve a propòsit de Tor. Treze cases i tres morts, el llibre que Carles Porta (Vila-sana, Pla d'Urgell, 1963) ha dedicat després de vuit anys de feina a un dels episodis més truculents i mediàtics de la crònica negra catalana. El llibre és, en efecte, una aventura periodística convertida en narració literària, i té el seu origen en un reportatge sobre els crims, els odis, les pors i els secrets que habitaven enmig del reduït nombre d'ànimes que vivien en aquest poble del Pirineu. El reportatge, emès al programa 30 Minuts de TV-3, es titulava Tor, la muntanya maleïda, i es tancava amb unes paraules en off d'un advocat que resumia amb exactitud el que també acaba essent el llibre: "De vegades penso que la més desbordada imaginació d'un guionista de TV fent un argument dramàtic i recargolat no superaria el que, desgraciadament, a la vida real estan vivint a Tor". El llibre explica amb disciplina i rigor els passos seguits per l'autor entremig del cúmul d'avarícia i violència, poder i orgull, que dirigeix el rumb i el destí dels propietaris comunals de la muntanya de Tor, però el lector literari no pot deixar d'imaginar què haurien construït amb aquests fets escriptors com Faulkner, Benet o Vargas Llosa. Ara bé, amb tota certesa, seria injust recriminar a Carles Porta que no hagi explotat al màxim la matèria literària que tenia entre les mans perquè, al cap i a la fi, el seu objectiu no pertanyia a l'àmbit de la creació estètica sinó a la constatació documental d'uns successos reals. Amb una prosa funcional i neta de vel·leïtats retòriques, Carles Porta narra eficaçment el procés de la investigació, els encontres i les entrevistes amb els implicats, el mareig i el fàstic d'enfrontar-se amb unes conductes primitives marcades per la ràbia i la insídia, les decepcions dels carrerons sense sortida i l'alegria de les novetats favorables, les reaccions incomprensibles i les ingènues complicitats d'uns personatges perseguits per l'esgotament i per l'obligació personal de viure instal·lats en el remolí de la tragèdia. I el lector ho agraeix perquè té l'oportunitat de traslladar-se al centre nuclear d'un territori que la majoria d'escriptors tan sols observen des de l'idil·li i la recança per un món perdut, com si no gosessin endinsar-se a les clavegueres de la realitat. El lector s'informa i disfruta i coneix de primera mà l'absurditat del poder, el mal de l'orgull, l'especulació econòmica, la vida sense escrúpols del contraban, el mercadeig amb la terra i l'ànima profunda i crispada de la quotidianitat rural. Ara bé, també és cert que Carles Porta no pot evitar l'emmirallament amb les fórmules narratives apuntades en el paràgraf anterior, quan se centra en els daltabaixos, les perplexitats i les estupefaccions que neixen en l'experiència dels periodistes a mesura que es capbussen en la investigació i els detalls del món clos del Pirineu ferotge se'ls fa evident. També es fa evident en el lector la voluntat de teatralitzar i mitificar una realitat, talment com si es protagonitzés en viu una ficció d'Enid Blyton, sense ironia i amb el mal com si fos una entelèquia televisiva.

Hi ha la tendència a comparar la narració real d'uns fets luctuosos amb les vicissituds literàries de Truman Capote, però és de sentit comú creure que la intenció de Carles Porta no volia avançar en aquesta línia. Carles Porta ha escrit un llibre competent, sense dissonàncies estilístiques, construït sobre la base d'una tria dosificada dels fets, que sap crear tensió i aconsegueix atrapar l'atenció: hi ha la intriga pel fil argumental bàsic on es mouen els implicats i els sospitosos, i hi ha també la felicitat que ocasiona contemplar la valentia, la perícia i la intrepidesa dels altres protagonistes, els periodistes que volen esbrinar amb entusiasme juvenil l'entrellat d'un misteri violent. Potser Carles Porta ha volgut escriure un reportatge de referència, però que tan sols li hagi sortit una novel·la juvenil acceptable no s'ha d'interpretar com cap derrota sinó com a tot el contrari: mentre llegeix Tor. Tretze cases i tres morts el lector està content.