_
_
_
_
_

Màquines fascinants

La nit de Cap d'Any, mentre gairebé totes les cadenes de televisió venien humor, música i gresca, el 33 va optar per la màgia programant Els autòmats del Tibidabo. Un reportatge amb una considerable càrrega poètica -que no renuncia a la informació- sobre aquests ginys centenaris amb morfologia humana que han fascinat a més d'una generació de barcelonins. Els autòmats... es passeja pel museu del parc d'atraccions de l a ciutat amb calma i descobrint el detall, com demana el tema, i recorre la història i els secrets de les entranyables màquines a través del record i de l'ofici de quatre persones que mantenen amb elles una relació molt particular, gairebé afectiva.

L'autor de la peça, de mitja hora, és Manuel Barrios -que firma el guió amb Josep Maria Hernández Ripoll-, director de l'excel·lent sèrie documental Crònica d'una mirada, emesa també pel 33 fa un parell d'anys. Barrios va merèixer per aquella producció, que rescatava de l'oblit films rodats durant el franquisme, el prestigiós premi Ciutat de Barcelona de cinema. Ara torna novament la vista enrere, molt més enrere encara, a començaments del segle passat, però no per recuperar -és clar que els autòmats del Tibidabo integren la nostra memòria col·lectiva- sinó per indagar en l'interior d'aquests ninots articulats, per investigar el seu maravellós misteri.

El reportatge es mou en dos estadis: el periodístic, que comprèn els testimonis dels entrevistats, i el líric, on els autòmats i la seva enigmàtica bellesa són els grans protagonistes.

Màrius Ferran, que a partir dels anys cinquanta va ser mecànic del parc, on havia treballat el seu pare des de la inauguració del recinte, aporta el toc sentimental. Assegura Ferran que sent els autòmats com si fossin les seves criatures, que quan se'n cuidava parlava amb ells i els preguntava tots els dies si havien passat bona nit i que cadascun "és un món". Lluís Ribas, que se n'ocupa actualment, desvetlla com es construeixen i explica el sistema de funcionament, guiant la càmera amb molt de compte pels seus budells de llautó. Olga Muñoz, restauradora, deixa entrar l'objectiu al seu taller, una mena de quiròfan, on, amb bata blanca i guants de làtex, sotmet els ginys a una miraculosa cirurgia reparadora. I, per acabar, l'historiador, Josep Darné, que conta sucoses anècdotes, com que el mateix Walt Disney, el magnat de l'animació, es va interessar per les peces del museu, però se'n va haver de tornar a Los Angeles de buit.

A l'altre nivell, el tractament de la imatge i del so tenen un pes essencial. La finalitat és captivar la mirada del teleespectador i provocar-li sensacions. El director ho aconsegueix alentint la filmació, detenint-se en detalls, jugant amb la llum... La música i els silencis ajuden a crear impressions. De tot plegat en resulta un viatge evocador a la infantesa, quan era fàcil emocionar-se contemplant -després, això sí, de depositar a la ranura la moneda corresponent- la Monyos, pintada com una Pepa; els experts equilibristes; la jazz band de músics negres; el poeta a qui visiten les musses; l'endevinadora del futur, l'aixecador de pesos; la mona guarnida fumant un puro... I, per cert, ¿qu è se n'ha fet de la castissa Verbena de la Paloma? Al reportatge no hi surt.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_