Espigoleu sense por

L'arca de Babel

Carles Torner

Proa

Barcelona, 2005. 246 pàgines

El temps passa, no és possible retenir cap instant. Els poetes normalment ploren la felicitat perduda, però hi ha qui vol quedar-se en un present permanent per no esmussar el record de patiment que ha vist i li ha dolgut. Per conservar viva la memòria, Carles Torner inventa un salt vertiginós amb el qual pretén salvar la bretxa entre la vivència i el record. L'arca de Babel és un recull de 35 cartes, escrites en un lapse de temps que abraça gairebé una dècada. És prou evident que es tracta d'experiències autobiogràfiques, però l'autor s'amaga rere una màscara construïda per un jo que escriu les cartes en aquest mateix instant i les adreça a dones que va conèixer durant els seus viatges, encara que sap que elles mai les llegiran. Gràcies al desdoblament del jo narratiu, Torner continua vivint unes històries que s'haurien hagut de convertir en fotografies esgrogueïdes, però aquest filtre crea una incòmoda sensació de voler esquivar la responsabilitat. L'autor reconeix obertament que sense aquest jo fictici que escriu el que li dicten els records, li hauria resultat difícil d'explicar sense entrebancs davant d'una altra persona el que va veure.

L'autor, que es reconeix a si mateix com algú que prové d'un país que no surt als mapes, demostra una gran sensibilitat pels altres casos d'identitats problemàtiques. A causa d'aquesta consciència de la fragilitat del propi origen, em resulta inevitable fer una referència a Franz Kafka i el seu investigador. Els ulls d'aquell estranger que arriba en una illa van fer possible el relat sobre la colònia penitenciària. El conte de Kafka és la literatura en l'estat pur, mentre que Carles Torner ens confronta amb una realitat ben tangible, però tots dos criden l'atenció sobre la figura del mitjancer. Ambdós recorden que no hi ha un punt de vista objectiu, perquè rere la càmera sempre hi ha algú. Així, Torner ens posa de manifest que els ulls grans i negres d'un infant reproduïts en una tanca publicitària a Barcelona obliden el fotògraf que ha captat la imatge. La cara infantil és anònima i destinada a fer pensar en un Tercer Món generalitzat, llunyà, sense persones concretes. Carles Torner ataca amb habilitat aquest problema. Al llibre no hi ha cap criatura virtual que hagi sorgit del no-res per commoure'ns, sinó que ens trobem amb un intent honest de construir un diàleg. Li he retret abans que hagi interposat un "filtre innecessari" (pàgina 15) amb la construcció d'un jo que simula escriure unes cartes. Però alhora haig de reconèixer que aquest diàleg simulat és un encert. Les persones sotmeses a qualsevol classe de sofriment pidolen una mirada d'aquells que viuen en la felicitat. Aquest contacte visual és el primer pas per superar la indiferència. En un prostíbul tailandès les noies adopten postures seductores perquè cadascuna pensa que l'home que les mira a través d'una franja de vidre transparent podria triar-la precisament a ella. És un poder immens, s'esgarrifa Carles Torner, recordant l'escena. "... els infants van buscant ulls com pidolaires | -uns ulls!- | perquè els consolin" va escriure al poema "Destraduir Europa" el setembre de 2004, per a la trobada Kosmòpolis.

Al cap d'unes hores, dies, setmanes a tot estirar, el vaixell de l'investigador salpa de la colònia penitenciària i deixa el lector amb una gran sensació d'impotència. Tot i que l'escriptor és capaç de compartir el banc de l'església del Pi amb els immigrants i té el valor de condemnar en veu alta la repressió i l'exclusió que resulta de les polítiques d'estrangeria vigents avui a Europa, veu "els estrangers escopits a la platja", però no pot fer res per assegurar-los una vida més digna. La figura central de L'arca de Babel és la bíblica Rut estirada al costat de Booz que el 1960 va recrear Marc Chagall en una litografia, reproduïda a les últimes pàgines del llibre. Com tota paràbola aquesta història permet moltes lectures. La Rut sobreviu gràcies als grans de blat que el terratinent li deixa recollir després de la collita durant la nit. Recol·lecta amb la falç de la lluna, per dir-ho amb aquesta preciosa metàfora i és l'exemple com la sola fe de viure permet tirar endavant. Les cartes de Carles Torner estan adreçades a les Ruts contemporànies, a les dones de Colòmbia que són capaces d'aturar la mà d'un paramilitar, que les podria violar o matar, amb la simple decisió de no apartar-se. Alhora Torner sap la duresa d'aquesta recol·lecta de petites victòries. Reprodueix els versos d'Enriqueta Lúnez: "Només sé que aparentes ser el meu cos", que testimonien l'extrema alienació a la qual és sotmesa la comunitat indígena a la qual pertany aquesta poetessa que escriu en tzotzil a Chiapas, Mèxic.

La Rut de Chagall jeu amb el pits despullats als peus d'un home que, en canvi, dorm tranquil. La lluna és inabastable, no pot segar el blat, dibuixat com si flotés en l'aire. La Rut s'alimenta de somnis. L'única cosa que ha fet en Booz per ajudar-la és no fer-la fora. ¿Amb això n'hi ha prou? Carles Torner és plenament conscient de la limitació de la seva mirada. "Vas esmussant les cases | a cops de traduir uns versos traduïts", diu al poema ja esmentat. El seu llibre resulta una valuosa aportació a la reflexió de com reaccionar davant del patiment dels altres. No té por de reconèixer els fracassos en els intents de trobar solucions duradores i ens demana una actitud bàsica: "No aparteu la mirada i espigoleu cada rastre de llum". Amb aquesta actitud la por davant del garbuix de llengües babilòniques es pot convertir en la consciència que la diversitat representa el gran tresor, una arca capaç d'assegurar la vida després de qualsevol diluvi.