Novel·la negra entre bibliòfils

Si algun dia s'escriu una Història de la novel·la negra catalana, haurà de figurar-hi en un lloc destacat La Bíblia valenciana, de Rafael Tasis (Barcelona, 1906 - París, 1966). Es tracta d'una novel·la escrita a l'exili de París, el 1944, en uns anys en què no es portava el gènere, i publicada per Albertí Editor el 1955, quan la cosa negra continuava sense sovintejar a la literatura catalana. Podem dir, doncs, que es tracta d'una novella escrita i publicada a contracorrent, però que aguanta perfectament el pas del temps i que encara avui es llegeix força bé.

Anem a l'argument: un personatge important de la societat catalana, Gustau de Catllar, apareix mort al seu despatx. Aparentment es tracta d'un suïcidi, fet que es podria explicar perquè Catllar està arruïnat, però quan el comissari Jaume Vilagut es posa a investigar, descobreix que el cas no és tan senzill, i que tot es complica amb l'aparició d'un exemplar únic d'una antiga Bíblia cobejada per uns quants bibliòfils. A partir d'aquí, la trama s'enrevessa amb dues morts més i amb les connexions amb una llibreria de vell del carrer de la Palla.

El llibre està centrat en un ambient de llibreters que enllaça amb el de 'La sombra del viento'

Un dels atractius de La Bíblia valenciana és que està centrada en una Barcelona molt identificable, la del barri de la catedral, i en un ambient de llibreters que enllaça, curiosament, amb el d'una novel·la actual de gran èxit, La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón. Aquesta immersió en la bibliofília, que Tasis demostra conèixer a fons, es reforça amb les referències a la llegenda del llibreter assassí de Barcelona, un mite al qual ja va fer referència Gustave Flaubert, i amb una solució del cas que entronca amb el mètode Dupin, d'Edgar Allan Poe.

Quan es llegeix La Bíblia valenciana es té en tot moment la impressió que Tasis era un bon coneixedor de la novel·la negra i que el periodista Francesc Caldes, redactor de Les Darreres Notícies, és un clar alter ego de l'autor. Vegem, si no, el fragment següent: "Caldes es vantava de conèixer a fons tota la teoria i la pràctica dels grans detectius antics i moderns, dels més cèlebres herois de la novel·la policíaca fins als més recents G-men dels Estats Units, passant per Goron i pels millors cervells de Scotland Yard. La seva freqüentació assídua de personatges com Philo Vance, Maigret, Ellery Queen, Hercule Poirot i Sam Spade l'autoritzava a invocar una completíssima Història i tècnica del crim modern, en la vida i en la ficció, obra seva que només estava escrita fins a la darrera paraula del títol". Tasis fa avançar bé la trama, amb bones dosis d'acció i de deducció, encara que sorprèn l'excel·lent relació que hi ha entre el policia i el periodista, cosa difícil de creure en els temps actuals. Una altra cosa d'agrair són els tocs d'humor que trobem en el llibre, culminats al final, quan Caldes escriu "un brillant article" sobre el cas, "però més tard va arribar el discurs d'un dictador, i el seu article anà al cove".

Deia al principi que La Bíblia valenciana és encara avui una novel·la que es llegeix amb plaer, i ho repeteixo, encara que és cert que en algunes referències concretes es nota que han passat més de 50 anys des de la seva publicació. Un exemple el tenim quan, després de trobar 3.500 pessetes en la cartera del primer mort, observa el jutge: "Pel que veiem, el senyor de Catllar no estava pas tan arruïnat com crèiem. Tres mil cinc-centes pessetes és una quantitat regular, i permet de viure, sense fer disbauxes, uns quants mesos". Home, potser si substituïssim les pessetes per euros...