'La belle cordière'

Anàvem a escriure que era una cosa rara no disposar, en llengua catalana, de cap versió completa de les dues obres majors de Louise Charly, dita Labé, i anomenada la belle cordière en honor de l'ofici del seu pare. De fet, la seva fama, al seu moment, va ser tan gran que també van carregar-li els sobrenoms de "la belle dame au luth", el més cursi de "la nymphe du Rhône" i el més clàssic i ben merescut de "la Sapho du XVIe siècle". Un batalló de la ciutat de Lyon (on va néixer) encara la recordava com heroïna comarcal l'any 1790, duent-ne estampa, al damunt de la senyera, amb una llegenda en què es llegia: "Tu prédis nos destins, | Charlie, Belle Cordière, | car pour briser nos fers | tu volas la première". Avui, no cal ser un especialista en la poesia francesa del seizième per considerar Louise Labé una de les poetes més grans del segle i de tota la història de la poesia escrita per dones en la història de França, i més i tot. Gabriel Ferrater la llegia amb la mateixa, o quasi, delectació que llegia els contemporanis d'ella, Du Bellay o Maurice Scève; Marià Manent la coneixia però no va arribar a donar-nos-en ni versions ni crítica notícia -potser perquè, amb certa raó, tirava més a la poesia anglosaxona que a la poesia dels francesos-, i, a banda les dues excel·lents versions de Natàlia Izard (sonets VIII i XVIII) que apareixen a l'antologia de Poesia Francesa editada per Alain Verjat l'any 1985, publicada per Edicions 62, no ens consta que ni la prosa ni la poesia de Louise Labé s'hagi traduït i editat mai en català.

Hem començat el paràgraf anterior afirmant que no posseir aquesta obra en traducció catalana era una cosa rara; però, comptat i debatut, no ho és ni gens ni mica: als anys vint i trenta del segle XX es va fer una feinada, al país nostre, en matèria de traducció de la gran literatura clàssica, moderna i contemporània europea, i va passar el mateix als anys vuitanta i noranta, però des de fa un quant temps, els editors gosen cada vegada menys encarregar una traducció d'un llibre clàssic estranger, i encara menys si es tracta d'un poemari: ni Proa, ni Edicions 62, ni Quaderns Crema, ni Columna -per citar quatre exemples molt notables de traductors al català de literatura estrangera clàssica - editen espessament, als nostres dies, versions catalanes de literatures del passat. Diuen que no es venen, i aquí s'acaba la més gran explicació; endemés, als nois i noies del país els han fet llegir tant de Pedrolo i Salvat-Papasseit i Martí i Pol durant una pila d'anys, en comptes de Melville, Kafka o W. H. Auden, que així hem quedat d'eixuts, havent esgotat caixes ja exhaustes de Pandora, sense una espurna d'esperança al fons.

Tornem ara, al paràgraf tercer, a la famosa poetessa. De Louise Labé sempre s'ha discutit si, a més de ser una òbvia ombra petrarquista, era també una autoritat neoplatònica. I aquí resideix, possiblement, la gràcia, l'encant de la seva poesia: els elements d'ordre sensuals no hi falten gairebé mai, i és més la concepció de la poesia de l'autora allò que fa pensar en Plató, que no les situacions d'ordre realista que espurnegen al seu enorme, famosíssim poemari, que consisteix, de fet, tan sols en vint-i-quatre peces en forma de sonet. Rainer Maria Rilke se l'estimava tant que durant la seva estada a la vila de París se'l va llegir a la Biblioteca Nacional en la segona edició (la primera potser no la deixaven consultar) de Jean de Tournes, de 1556; i va escriure llavors, als seus Quaderns de Malte Laurids Brigge (Proa, avui inexplicadament introbable): "Noies del meu país! Que la més bonica de vosaltres trobi una tarda d'estiu a la biblioteca ombriua el llibret que Jean de Tournes va fer imprimir l'any 1556. Que s'endugui el volum de pell fresca i llisa a l'hort remorós, o més enllà, al Phlox, en l'aroma melós del qual hi ha un sòcol de dolçor pura! Que el trobi de seguida; que el trobi un d'aquells dies que els ulls comencen a contenir-se, mentre la boca, més jove, encara té tirada a mossegar trossos massa grans d'una poma, i a omplir-se'n!".

Com explica molt bé la magnífica edició castellana de Caridad Martínez de l'Obra completa de Louise Labé (Bosch, 1976), Bayle en va parlar al seu Dictionnaire historique et critique; Marceline Desbordes-Valmore la va cantar a les Pauvres fleurs, de 1839; el denostat Béranger (sempre per part de Flaubert, és clar) va trobar que cantava sempre un "amor autèntic", que ja és força; Sainte-Beuve en va donar senyals sense una gran passió, como era habitual en ell; Aragon, Gide i Eluard la veneraven.

Hi ha encara moltes coses per editar en llengua catalana, certament, però fer només els Sonets de la Labé tindria aquests enormes avantatges: n'hi ha vint-i-quatre solament, de manera que es pot fer una digníssima edició bilingüe, i encara faltaran fulls per poder relligar el llibre; són poemes d'amor escrits per una dona, cosa que no ha passat inadvertida al feminisme nord-americà, sempre tan alerta (vegeu Keith Cameron, Louise Labé: Renaissance Poet and Feminist, Nova York, 1990); i són poemes en els quals la dignitat petrarquiana de la forma equilibra perfectament aquells moments, no escassos, en què assistim a una certa expansió sentimental o amorosa: res més aconsellable per a poetes i poetes (ja veieu que ho dic, respectuosament, en masculí i en femení) que a causa de la lectura, potser a tentipotenti, d'autors sentimentals nostrats, tendeixen a vessar plors abans que a emmotllar el vers com cal i amb suma d'ells l'estrofa i el poema.