Justícia o caritat

A primer cop d'ull, el moviment del voluntariat i les ONG tindrien un mèrit especial pel fet de desenvolupar la seva tasca solidària en una època tan individualista com la nostra. Des de fa temps, però, autors com Gilles Lipovetsky han començat a mostrar les ombres d'aquest aparent festival de bones intencions i altruisme desinteressat. I aquest llibre de Sergi Pardos-Prado reprèn i prolonga amb encert aquesta tasca crítica. D'entrada, limitar la lluita contra la misèria o les desgràcies que pateixen els homes a una qüestió de bona voluntat o d'iniciativa individual seria profundament conservador, en no qüestionar les estructures socials o econòmiques que, almenys en part, segur que hi tenen part de responsabilitat. L'única transformació que el subjecte de l'acció solidària sembla disposat a assumir és la millora de la seva imatge, no fos cas que un canvi més radical acabés posant en perill la seva posició de privilegi. Com la vella actitud caritativa de sempre, es dirà que s'està canviant el món, quan en realitat hom es limita a oferir allò que sobra (una mica de pa o de temps). D'aquesta manera els viatges des del jo vers els desvalguts només s'efectuaran des de la seguretat de disposar d'un bitllet de tornada. I és que al final sempre ha de quedar clar qui té la iniciativa, i a qui s'han de donar les gràcies. Amb tot, hi ha qui diu que val més això que res, atesa la crisi de l'estat del benestar. Justament, però, sembla que aquesta hipervaloració de la iniciativa individual, que es presenta com a salvadora, en realitat seria la responsable del desprestigi de les institucions públiques. Un cop més, per tant, el piròman es disfressa de bomber.

Certament les estructures estatals sovint s'han excedit a l'hora de regular la convivència, tot volent monopolitzar no només la força o la violència, sinó fins i tot la solidaritat (la qual cosa genera segurament una de les pitjors formes d'alienació i impotència en els ciutadans). És obvi, però, que ni que sigui per una qüestió de simple efectivitat, l'ajuda social a gran escala requereix un sistema estable i ben estès, amb finançament constant, en comptes de supeditar-ho tot a les actuacions puntuals, voluntàries i poc compromeses. I és en aquest punt que el text que comentem presenta una certa indefinició en parlar dels dos models socials des d'una pretesa equidistància (o plantejant fins i tot una síntesi harmònica d'ambdues), tot obviant el seu caràcter incompatible. I és que per sota d'alguns canvis terminològics o de les referències als fets històrics més recents, hi continua havent la mateixa disjuntiva de sempre: justícia social o caritat. Insistir tant, com fa Pardos-Prado (i molts altres autors, esclar) que avui dia ja no tenen sentit les dicotomies o les propostes radicals, comporta el perill d'acabar fent el joc al mateix individualisme postmodern que es critica, pel fet de presentar la dimensió política o col.lectiva com una opció personal, més o menys atractiva, entre altres, en comptes d'assumir el que té de fet ineludible i constitutiu de les nostres vides, agradi o no. En qualsevol cas la capacitat d'anàlisi i la claredat d'idees presents en aquesta obra són més elevades que les d'aquells representants polítics que -en el súmmum de la confusió dels dos models socials esmentats- no tenen inconvenient a participar en l'espectacle caritatiu de les maratons televisives, al servei d'alguna causa, tot oferint una imatge ben penosa.

A canvi de res?

Sergi Pardos-Prado

Pòrtic

Barcelona, 2005. 142 pàgines