Confiances i certeses

No hi hauria d'haver cap mena de dubte sobre quin és el llibre d'aquest any que fa que la prosa catalana assoleixi uns nivells més que excel.lents de qualitat. És un llibre que també pot servir per calibrar la capacitat de recepció del públic, i per saber si hi ha una mínima possibilitat per creure en el públic lletraferit. El llibre no és gaire fàcil de trobar perquè està editat en una editorial petita de Pollença, i l'autor, Guillem Simó, mort recentment, no té cap mena d'aura mediàtica. En aquesta part del món (El Gall) no és tampoc cap novel.la, sinó que és un dietari, però tot i així conté més dosis narratives que no pas moltes de les novel.les que s'han pogut llegir en els últims mesos: al cap i a la fi, és el relat minuciós i detallat de la vida d'un home abatut per les múltiples circumstàncies adverses que regala la quotidianitat. És la narració aclaparant i trasbalsadora d'un home que no acabava d'adaptar-se a les obligacions de cada dia, i que trobava en l'escriptura dels seus estats d'ànim el consol necessari per no enfonsar-se definitivament en les clavegueres de l'existència. Guillem Simó feia classes en un institut, tocava l'espineta, mirava el carrer des de rere la finestra, bevia, fumava i intentava entretenir-se tan bé com podia i, a més a més, escrivia una prosa justa i exacta i amb la qual s'escrutava els moviments diaris de la seva ànima. I qui llegeixi aquest llibre no pot tenir cap mena de dubte sobre quin és el títol més emblemàtic de l'any, de la mateixa manera que ningú que hagi seguit de vora les publicacions que alegren les hores de lectura podrà tenir cap incertesa sobre quin és el territori en prosa que més felicitat ha produït a la literatura catalana. No se sap per què, però l'any 2005 quedarà com l'any de la prosa íntima i especulativa sobre les personalitats singulars i complexes d'una sèrie d'escriptors que es converteixen en protagonistes dels seus llibres: qui vulgui disfrutar haurà de llegir el dietari d'Enric Sòria, La lentitud del mar (Proa), qui vulgui conèixer alguna cosa sobre el pas de les hores haurà d'embrancar-se amb el Diari sense dies de Pere Rovira (Proa), qui vulgui endinsar-se en el fons del pensament d'un poeta cal que tingui ben a prop A contratemps de Feliu Formosa (Perifèric Edicions), i qui pretengui viatjar sense moure's de la butaca de casa seva té un motiu ben sòlid per estar content: D'un lloc a l'altre (Galerada) de Ramon Farrés.

És l'any de la literatura autobiogràfica, és cert, però és també l'any de les reedicions notables que estimulen les mol.lècules de la memòria. Trencant la tendència d'imposar l'oblit com a marca del rumb literari, aquest any s'han reeditat les versions revisades de Benzina i de La magnitud de la tragèdia (Quaderns Crema), de Quim Monzó, dues novel.les tan novedoses i seductores com el primer dia que van aparèixer. També cal agrair que Josep Lozano i Crim de Germania (Bromera) tornin a estar a les llibreries, i els lectors que van descobrir Joan Francesc Mira amb Purgatori entendran més bé d'on surt i cap on va aquest escriptor si s'enfronten a les meravelles estètiques que proporciona Els treballs perduts (Proa). I qui vulgui entusiasmar-se al mateix temps que lamentar-se haurà de mirar què diu Josep Albanell a Ventada de morts (Proa): és una novel.la que només permet exclamar quin gran narrador s'ha perdut pel camí infaust de les obligacions laborals externes a les virtuts creatives. Com a afegit de categoria imprescindible, en aquest apartat també s'hi han d'incloure dues antologies majestuoses i completíssimes que pouen el seu contingut en l'experiència del passat i vénen a demostrar així mateix que és possible treballar-lo rigorosament: Víctor Martínez-Gil rastreja i antologa l'espai de la fantasia i la ciència-ficció en la història de la literatura catalana a Els altres mons de la literatura catalana (Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors), i realitza troballes dignes d'aplaudiment. I Julià Guillamon segueix els passos i els itineraris viscuts per la narrativa en els divesos estadis i les diferents etapes del desterrament a Narrativa catalana de l'exili (Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors). Tant l'un com l'altre lliguen amb gràcia amb un altre episodi de recuperacions: cal felicitar-se per la sort que es té en veure que es reediten els títols amb què Joan Sales va voler dignificar la prosa catalana dels anys seixanta, cal felicitar-se perquè tornen a trobar-se a les llibreries les novel.les que van constituir El Club dels Novel.listes.

Més enllà d'aquests dos blocs, l'any ha donat els últims contes de Joan Sarsanedas, Una discreta venjança (Edicions 62), i el testament involuntari de Miquel Bauçà, Rudiments de saviesa (Empúries), una bardissa verbal de primera classe en què el lector ha d'invertir un temps i un esforç sobradament recompensats pel plaer estètic que n'obté. L'any 2005 també s'ha caracteritzat perquè s'ha volgut fer creure als lectors que l'èxit de venda és una fórmula qualitativa, però Albert Sánchez Piñol i Pandora al Congo (La Campana) no aconsegueixen satisfer el desig aventurer dels lectors amb afanys rigorosament literaris. Sí que es troba, en canvi, en obres que poden haver passat més desapercebudes: es troba, per exemple, a Mistana (Proa), de Núria Perpinyà, es troba en els contes de Josep Maria Fonalleras, Sis homes (Empúries), i es troba en les dues novel.les curtes del gran descobriment de la temporada, Lolita Bosch, Això que veus és un rostre (CCG) i Elisa Kiseljak (La Campana). Ara bé, qui vulgui submergir-se en el sabor i la flaire bellament exagerada de la llengua ha de llegir els contes que Biel Mesquida reuneix a Els detalls del món (Empúries), qui vulgui copsar la melancolia urbana de cada dia haurà de mirar els contes de Mercè Ibarz inclosos a Febre de carrer (Quaderns Crema), i qui vulgui aprofundir en els avatars de la història de l'Europa contemporània ha de fixar-se en l'últim títol de Monika Zgustova, La dona silenciosa (Quaderns Crema). Als partidaris de la no ficció, cal recomanar-los un llibre que és un reportatge però que es pot llegir com una novel.la juvenil: és del periodista televisiu Carles Porta i es titula Tor. Tretze cases i tres morts (La Campana).

Hi ha motius més que raonables per concloure que l'any 2005 ha ofert hores intenses de bones lectures i bones històries, bones reflexions i bones proses, inquietuds extremes i satisfaccions suaus, però una bona manera de celebrar l'any ha estat la concessió del premi Sant Jordi a Julià de Jòdar amb El metall impur, culminació de la trilogia en procés que estava escrivint i un dels títols que s'han d'esperar amb més expectació de l'any que ve: no és confiança, és certesa.