¿I a la tia Pepa li donarem un tall?

En una família imaginària, l'oncle es toca la panxa i presumeix de la quantitat de pilota, de botifarra negra, d'orella, de morro, de patata, de col, que ha sigut capaç d'empassar-se. La tieta se'l mira enlluernada per aquella gana de nàufrag i amb un galet per montera diu, amb la boca petita: aquest és el meu home. Unes cadires més enllà, l'àvia converteix la copa plana, aquella que un dia va amagar el pit de la Pompadour, en el Sant Grial i beu cava a litres mentre maleeix l'avi, que, des del temps de la guerra, de qualsevol guerra, recrea el cul de la mossa del quiosc. A un metre de la seva pupil?la d'un roig encès, el gendre juga a pòquer amb els àcars de l'atmosfera i badalla esperant el cafè i l'hora de fugir mentre l'esposa li fot cop de colze a les costelles quan se li tanquen les parpelles i emet el primer ronc de fera engabiada. Al voltant, embogits per veure qui és capaç de fer-li la millor anàlisi forense al pollastre farcit, els nens criden -oh, generació espontània!-, i despentinen la tieta soltera, aquella que festejava amb un senyor que va desaparèixer amb una cubana a un paradís imaginari i que ha convertit la insatisfacció en una agència de viatges. Al costat d'ella, el nòvio de la nena. És bon xaval, però xava i poca cosa per una filla que va per geni de la biologia. Quan apareixen els torrons, hi ha aplaudiments i baralles per veure qui trenca el torró d'Alacant d'un cop de cap. Per si les mosques, l'àvia té preparada una aspirina i un got d'aigua. Esberlada aquella argamassa d'ametlles, la taula es converteix en una tempesta de dits a la recerca del botí: torrons de crema, de xixona, de massapà, de xocolata.

El dinar s'ha acabat, i l'estómac convuls sembla un quadre cubista entre les escopinyes, les patates, les olives, el vermut, l'escudella, la carn d'olla, la bèstia de corral, les prunes, les panses, els torrons i l'alcohol. Es produeix un silenci. Sense menjar a taula no hi ha tema de conversa, i tothom està fart i pitof i amb les barres desencaixades de mastegar. La taula té l'aspecte d'un Waterloo a escala familiar. "¿I a la tia Pepa li heu deixat un tall?", pregunta la tieta soltera, recordant-se de la vella tancada al geriàtric. Una altra vegada el silenci. "Demà és Sant Esteve. Ja li guardarem canelons", crida la jove. Perquè demà és Sant Esteve, i ara els nens cantaran una nadala, i en anglès, " I bet your pardon ". El gendre es desespera, cuit en el seu propi suc, i aixeca el dit: "¿Queda cava?", pregunta.