El bell naixement de Crist

La vida sencera de Jesús oscil.la, ben mirat, entre les dues grans categories estètiques establertes per Immanuel Kant, reblades anys més tard pel seu deixeble Friedrich Schiller: les categories del bell i del sublim. El naixement de Crist en un pessebre és bell, però no pot aspirar, encara, a posseir la grandesa pròpia d'allò que anomenem sublim. La seva vida pública presenta alguna mostra de sublimitat, però tothom està d'acord, i fins i tot ho experimenta, sigui creient o no, que la seva mort clavat en creu posseeix tots els elements que fan que un esdeveniment estètic -un espectacle, si se'ns permet l'expressió- assoleixi del tot la força del sublim: ho és la crucifixió de Crist, como ho és la mala fi cegada d'Èdip, com el destí de Lear, com la història de totes les Fedres, Medees i Andròmaques que s'han fet, des de les clàssiques fins a les catalanes del segle XX, passant per les franceses del Grand Siècle .

Dit això, potser el lector també s'acordarà amb el fet que sempre dóna més de si, literàriament parlant, una situació tràgica, elevada, excelsa o eminent, que una situació senzillament bonica, tendra, amable, dolça o amorosa. El naixement de Crist, amb aquesta companyia tan pagesívola del bou i de la mula, amb la palla del pessebre fent-li com un jaç, la menjadora al fons, potser amb civada, Josep mig enfurismat amb la florida vara, Maria verge i mare, amb aquelles paraules del Nabí de don Josep Carner en els llavis: "D'haver nat estic pagada", pastors i rabadàs adorant la criatura... totes aquestes coses tenen una grandesa incomparable, enorme, però no arriben a posseir l'aire solemne i imponent de la visió de Crist crucificat al Gòlgota.

Per això s'han fet extraordinàries peces d'art sobre la mort de Crist, i més escasses sobre la naixença seva. És clar que, en el domini de la música, hi una Passió segons Mateu, de Bach, com hi ha el gloriós Messies, de Georg Friedrich Händel: magnífiques les dues, obres d'art. Però, en literatura, ara vegeu, no ha passat ben bé el mateix. Tenim l' Égloga de Navidad , de Juan del Encina, esplèndida; tenim un conte de Dickens pràcticament insuperable, al qual solíem dedicar l'article de Nadal cada any; un poema, "Noël", dins el llibre Esmalts i Camafeus, de Théophile Gautier; "La Nit de Nadal", de Paul Claudel; el poema de Dylan Thomas, "A Child's Christmas in Wales", o el conte "Una Navidad", de Truman Capote (Tusquets, 1984); i tenim és clar, el nostrat Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra i una nadala deliciosa de Salvat-Papasseit, entre qui sap les coses si ens posàvem a repassar exhaustivament i seriosa la memòria i els arxius de la literatura.

Però, al costat d'aquestes bones peces, se n'escapen de força trivials, inexplicables gairebé, com és el cas -i, amb això, fem aquest any un contrapunt al que solíem enaltir, que era el conte de Dickens, fastuós- del "Conte de Noël", de Maupassant (a l'edició completa de Conard, volum XXII, 1909; en català, força introbable ja, a Llibres del Mall, Barcelona, 1985). En aquest conte, un tal doctor Bonenfant (ja comencem malament, amb aquest joc de paraules) narra la història d'un pagès que es troba un ou gros i misteriós damunt la neu, en una nit de maltempsada i tot sinistre, i que el cou i li dóna a la muller perquè se'l mengi per sopar, dies abans de Nadal. La dona cau malalta; té unes tremolors patètiques, cosa de no dir, i esdevé, en definitiva, una posseïda del diable (per Nadal!?). Arriba el dia sant, la dona va a l'Església -aquí Maupassant transcriu exactament una frase que acabava de llegir en un passatge extraordinari (final del capítol VIII de Bouvard et Pécuchet, de Flaubert, amb una situació semblant en l'ambient, però narrat per aquest amb molt més gran mestria): "Le serpent ronflait", "El serpentó roncava"- i, davant les extorsions que escauen a aquesta mena de diabolismes, el capellà aixeca l'ostensori, i, com era d'esperar, la dona expulsa el Maligne i sana. Se'n va a casa, i la bona gent plegada, dins l'església, canta un Te Deum. Tot plegat, un conte absurd, d'aquells que Maupassant (a diferència de molts d'altres, s'ha de dir) s'hauria ben pogut estalviar: això demostra que, per molt que Flaubert fos el seu mestre, eren més aviat els exemples tan prolífers de Balzac o Victor Hugo els que tothom volia imitar a França en aquells anys.

Resum: allò sublim, un bon artista sap agafar-ho aviat com cal, i és fàcil fer-ne una obra de grandesa; allò que és solament bell -i, en aquest cas, un dels esdeveniments més bells de tota la història de la humanitat- presenta més dificultats a l'hora de ser convertit en material artístic. Vegeu, si no, com baixen els àngels i pugen els caganers en l'òrbita comercial dels degradats pessebres nostres: com una norma general al món, baixa la santedat, pugen els escombralls.

"Conte de Nadal", a Contes de bogeria i obsessió

Guy de Maupassant.

Traducció de Josep M. Sala-Valldaura

Edicions del Mall

Barcelona, 1985