El millor Fuster

Entre 1979 i 1986, Joan Fuster publicà dotze articles en el diari EL PAÍS, que ara apareixen reunits i traduïts en el llibre Viure per viure, editat recentment per Publicacions de la Universitat de València. Dels dotze, quatre es publicaren també -uns dies després o uns dies abans- en La Vanguardia, repetint la fórmula que ja havia fet servir Fuster uns anys abans en Informaciones, on apareixien regularment les mateixes col.laboracions que enviava a la premsa barcelonina. De fet, en molts aspectes, Informaciones és l'antecedent immediat d'EL PAÍS: del primer, un diari pronazi de la immediata postguerra que havia anat evolucionant al final del franquisme cap a postures més obertes i liberals, procedien el director -Juan Luis Cebrián- i bona part dels redactors i col.laboradors del segon, que naixia amb voluntat de constituir-se en "intel.lectual col.lectiu" (Aranguren dixit ) de la jove democràcia espanyola. La relació entre Cebrián i Fuster, incitada per Vicent Ventura, arrancava també d'aleshores i propicià aquesta col.laboració discontínua en el diari madrileny. Si no va ser més sostinguda, més regular -Cebrián li encarregava el 1983 una columna setmanal en l'última pàgina-, va ser per la fidelitat antiga al diari dels Godó i per un cansament ja d'escriure i de tot plegat.

En molts aspectes, el Fuster d'EL PAÍS -en la ratlla ja dels seixanta anys- és un Fuster decebut, defraudat amb el rumb que havia pres la Transició. Pensava que es podien fer més coses, que es podia anar més enllà, i que no es feien per por. Durant dos o tres anys -des del 1976, però sobretot el 1977 i el 1978- s'havia implicat a fons -de la manera que s'impliquen els escriptors: escrivint, signant manifestos, llegint-los en públic, pronunciant discursos, conspirant entre bastidors, influint entre els polítics amics, redactant o inspirant avantprojectes d'estatuts...- en la lluita per la ruptura i el canvi democràtic. Són els anys dels articles militants i conjunturals, del Fuster observador crític de l'actualitat política, que tan poc agraden els seus crítics per circumstancials i corrosius, uns crítics que consideren ja amortitzat literàriament Fuster als anys seixanta, si no abans. Els articles d'EL PAÍS, per bé que contemporanis -i cal insistir en això-, són d'una altra dimensió. Escrits més reposats, més literaris, en el tema i en el tractament, però absolutament simultanis amb els papers més combatius publicats en Por favor o en la premsa valenciana. No hi ha dos o més Fusters, repartits en diferents èpoques o períodes cronològics, sinó un mateix Fuster, polièdric, que es multiplica en mil fronts, que compagina l'assagisme literari i l'anàlisi política amb l'agitació d'idees i l'erudició més rigorosa. Sense menystenir les altres contribucions, els articles d'EL PAÍS ens recuperen el millor Fuster: el d'una obra assagística més ambiciosa i exigent, el del Diccionari per a ociosos, L'home, mesura de totes les coses i Examen de consciència, tres llibres justament que tenen el seu origen en papers publicats prèviament en la premsa diària. En aquest sentit, Viure per viure no deixa de ser una continuació -pel contingut i per la intenció- d'aquells llibres formats a partir d'una recopilació d'articles.

Una última consideració: l'únic que singularitza aquests articles és l'atzar d'haver estat publicats en EL PAÍS; però del mateix -o semblant- tenor en queden encara molts més, milers, en l'arxiu de La Vanguardia i en els d'altres periòdics. Una gran part de l'obra de Fuster queda així inèdita -consultable només en les hemeroteques, i consultar no és llegir -, i en condiciona l'apreciació exacta. Queda encara molt de Fuster per recuperar, per descobrir. I que això no és pura arqueologia o beata hagiografia, ho demostren l'interès i l'actualitat -l'absoluta oportunitat- del que ara es publica.

Antoni Furió és historiador i director del servei de Publicacions de la Universitat de València