L'instint previsible

A la novel.la que se centra, es fixa i gira com una obsessió irremeiable al voltant de l'univers dels sentiments sempre hi ha uns passatges o peripècies vitals i uns episodis i unes anècdotes de caire conjuntural. Hi ha la vitalitat atzarosa d'uns caràcters, unes conductes i uns destins estretament vinculats a la força d'uns enigmes i uns misteris interiors que faciliten o impedeixen la gràcia moral dels personatges. I, de la mateixa manera, hi ha unes circumstàncies externes que motiven el to i el grau de la comèdia o la tragèdia que acompanya com a rerefons la vida quotidiana dels protagonistes. A la literatura catalana hi ha l'exemple memorable de la narrativa de Mercè Rodoreda, un prodigi de combinació mil.limètrica i sàvia dels dos àmbits esmentats anteriorment, un prodigi de combat entre el ser moral i l'estar físic en els personatges que protagonitzen les seves novel.les, un prodigi de calculada relació entre les vicissituds internes i el pes de les atmosferes externes. Així mateix, també es pot constatar una altra evidència: a la literatura catalana hi ha l'exemple inimitable de Mercè Rodoreda, i potser arribarà el dia que s'hagi de passar comptes amb totes les deixebles que s'han embarrancat en la idea que per escriure arguments i històries farcides de sentiments n'hi ha prou en tenir l'escriptori sota la imatge emmarcada en or de Mercè Rodoreda. I, és clar, amb això només no n'hi ha prou. És llavors quan s'escriuen novel.les amb un lirisme exacerbat i buit quan es plantegen relacions apassionades i buides, quan es concentren, pàgina rere pàgina, arguments organitzats convencionalment i amb una dosi exagerada de buidor estructural: és llavors quan es poden escriure novel.les com País íntim, l'última novel.la de Maria Barbal (Tremp, 1949), guanyadora del premi Prudenci Bertrana 2005, una novel.la sense risc, sense ritme, plena de tòpics sentimentals, plena d'ortodòxia narrativa mal aprofitada i escrita a la recerca de l'aplaudiment d'un públic que no sol llegir sempre i quan el llibre no vagi avalat per un premi literari o que no siguin les històries simpàtiques que imaginen Maria de la Pau Janer o Natàlia Molero.

A País íntim hi ha la voluntat per part d'una escriptora de narrar una història amb potència i amb ambició moral, amb treball i amb esforç, i centrant-se en la majoria de conflictes familiars que planteja el llibre d'estil sobre les novel.les de temàtica familiar: la filla no acaba d'entendre la mare, la mare no acaba d'entendre la filla, la filla i la mare no acaben d'entendre el pare, el pare no les ha entès mai, els homes solen ser dolents i incomprensius i amb unes reaccions que, curiosament, no s'acaben tampoc d'entendre des de l'òptica femenina, i els accidents que ofereix l'evolució de la història i la política acaben essent encara més dolents que la maldat masculina. Res de l'evolució dramàtica dels fets que sustenten els fets de la novel.la -i no és fàcil dir-ho així- té cap mena d'interès -per la rutina argumental, per l'instint previsible de la veu narradora, pels jocs convencionals en l'audàcia dels moviments i les quietuds dels personatges-, però s'ha de reconèixer que hi ha instants en què Maria Barbal aconsegueix que el lector deixi d'estar enrabiat pel temps que inverteix en la lectura i se senti fascinat per les estratègies utilitzades a l'hora de fer que el lector s'entusiasmi per les senzilleses de la vida, pels detalls ínfims però valuosos per suportar els daltabaixos de la trivialitat quotidiana. Però el lector no pot deixar de concloure que, rere la música íntima que mareja el text, hi ha la mà d'una escriptora que no sap aprofitar els seus recursos, talment com si fos captiva d'alguna raó que l'enfonsés cap a un lloc literàriament estèril: "El mar d'hivern era l'espai adequat per als meus ulls i la sorra de la platja el camí que em calia per anar enlloc". És una frase de País íntim que resumeix la substància interior de la novel.la i de la prosa de Maria Barbal. Està ben construïda, pot activar el fons lacrimal del lector, i pot també convèncer les ànimes sensibles que visiten una fàbrica de sentències per ajudar a viure i a enfrontar-se als trasbalsos i les dureses de la vida normal. Hi ha la pretensió de la nostàlgia i la melancolia, però al cap d'uns capítols, i sense voler-ho, el lector comença a notar que la mandíbula li tremola, que els llavis li tiben, i que refrenar la riallada seria perjudicial per la seva salut.

"M'havia tornat dolenta" es pot llegir al principi d'un dels capítols, i el lector no pot evitar creure que es troba al davant d'una declaració de principis literaris. El lector recorda, pensa en la intimitat poètica que recorria la intensa Pedra de tartera, i recorda la trajectòria declinant de Maria Barbal a partir d'aleshores -com si hi hagués alguna ombra extraliterària que la molestés o l'impedís sostreure's dels dictats i les exigències del públic-, i conclou que Maria Barbal ha renunciat massa a les lleis severes que configuren una novel.la com una novel.la bona: País íntim, malauradament, és un pas més, des de l'esplendor inicial, cap a alguna mena de decrepitud creadora, i no deixa de ser una trista oportunitat per tornar a lamentar-se davant del mal ús que Maria Barbal fa de les excel.lències de la seva escriptura i de la seva prosa.

País íntim

Maria Barbal

Columna

Barcelona, 2005. 346 pàgines