Macba, punt i seguit

S'ha guanyat el respecte i, encara que no sempre a tothom li agrada o entén el que s'hi fa, la satisfacció és bastant general entre els polítics, els artistes, els crítics, els galeristes i els patrons. Es compleixen deu anys de la inauguració del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) i -això sí que és per celebrar-ho- és un aniversari en què no es parla de crisi sinó de consolidació d'un model propii diferenciat que ha situat la ciutat en l'atapeït mapa del món de l'art internacional.

L'artífex d'aquesta unanimitat ha estat Manuel Borja-Villel, el director del museu des de fa set anys, que té conviccions fortes sobre què ha de ser un museu d'art contemporani avui en dia i que ha sabut convèncer els seus interlocutors per posar-les en pràctica sense interferències alienes. El grau d'ambició del projecte és considerable ja que durant aquests anys, mitjançant la col.lecció i les exposicions temporals, ha volgut dissenyar una història paral.lela de l'art que no entra pels ulls sinó pel cervell i que no té com a protagonistes els noms més coneguts, tot i que també n'hi ha, sinó personatges fins fa poc considerats outsiders , fora del sistema institucional de l'art, que amb el temps hem après a relacionar i reconèixer. I és que Borja-Villel ens ha fet estudiar molt i també ens ha obligat a ser crítics amb els discursos que des de dins o des de fora del museu ens enfrontaven a realitats o històries que ens incomodaven. No ha estat fàcil, però sí que ha estat enriquidor, i aquest és, sens dubte, un dels seus mèrits.

Manuel Borja-Villel ha tingut més autonomia que Daniel Giralt-Miracle i Miquel Molins

A Madrid troben la línia del Macba una mica elitista, però envengen la seva aposta

La meitat del públic és de joves entre 21 i 31 anys i la majoria de visitants és de fora

Ha estat tota una novetat, i una sorpresa, perquè és ben sabut que aquest museu va ser polèmic des del principi. Els enfrontaments polítics, la discussió crítica sobre la ubicació i la forma de l'edifici que va dissenyar el nord-americà Richard Meier, la manca de col.lecció i de pressupost per fer-la i, sobretot, la discussió sobre les múltiples possibles línies del discurs museològic van marcar els primers quinze anys de vida d'aquest museu que, administrativament, va néixer l'abril de 1988, quan es va constituir el consorci del museu integrat per la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona i la Fundació Macba, formada per empreses i col.leccionistes privats.

Ens estalviarem els detalls; basti senyalar que les negociacions polítiques foren llargues i penoses, i que durant un temps el museu va ser el mirall fidel dels conflictes i tensions de la política local i, també, d'un més interessant debat cultural sobre el siginficat de la contemporaneïtat.

"Va ser en Maragall qui ens va demanar que creéssim una fundació a l'estil americà per impulsar l'art contemporani", explica Lola Mitjans, vicepresidenta de la Fundació Macba. "En aquell moment no hi havia contacte entre les dues bandes de la plaça Sant Jaume i la fundació va fer de pont entre les administracions. Van ser anys de debats i divergències fins que va arribar Borja-Villel, que sorprenentment ha dominat tothom. Els patrons, tot s'ha de dir, teníem un concepte una mica clàssic del museu, tendent cap a l'art modern, i ara, en canvi, és un museu totalment contemporani molt avançat als gustos del patrons. Borja-Villel té una gran autoritat perquè manté uns criteris ferms que ha sabut imposar. Està molt clar, ara, que l'expert és ell i a ningú se li acudeix suggerir determinat artista o línia expositiva. Estem satisfets perquè ha aconseguit un reconeixement internacional, se'n parla a les revistes estrangeres i veiem com algunes de les seves propostes són seguides després per altres museus de prestigi. L'única cosa que ens fa por és que se'n vagi".

Aquesta independència i autoritat que té Borja-Villel no les van poder gaudir els seus antecessors en el càrrec: Daniel Giralt-Miracle (director entre 1988 i 1994) i Miquel Molins (1995-1998). El primer va viure la polèmica sobre el projecte museològic, sobre el qual tothom tenia alguna cosa a dir; el segon va heretar aquell debat i també va patir interferències i pressions contínues des de dins i fora del museu que l'obligaren a reclamar públicament l'autonomia i confiança que se li negava. L'arribada de Manuel Borja-Villel a la direcció el 1998, avalat per la seva gestió al capdavant de la Fundació Tàpies, va tancar l'etapa d'interferències polítiques i també les pressions exteriors.

"El Manolo ha dirigit el museu amb molta independència i valentia i va comptar des del principi amb el suport dels artistes", explica Francesc Torres, president de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya, que fou una de les entitats més actives durant les crisis anteriors. "El museu ha passat de ser quelcom que no se sabia què era a convertir-se en un referent, perquè és un model que no es repeteix a d'altres llocs. Museus d'art contemporani dedicats només a l'art contemporani n'hi ha molt pocs al món i ara al Macba li passa el mateix que a l'IVAM al principi, que tothom s'escolta i mira el que s'hi fa".

També els galeristes, que es miraven amb esperança i recel el museu, estan ara contents. "L'especialització és la tònica en el món de l'art, i el Macba ha fet una aposta clara per una línia molt determinada que li ha permès guanyar-se un espai en el context internacional, on hi ha molts museus i no és fàcil fer-se un lloc", comenta el galerista Carles Duran, president de l'Associació Art Barcelona. En una ciutat on el col.leccionisme, i gran part del galerisme, és més aviat conservador, la línia radical del Macba ha actuat com a revulsiu. "Crec que ha contribuït a fer que algunes galeries optessin per exposicions més arriscades i també ha accentuat el sentit crític d'un grup de col.leccionistes, encara limitat, que tenen molta més informació i criteri", afegeix Duran. "L'opció del Macba és difícil, però molt personal i això li dóna singularitat i valor", comenta Josep Bracons, president de l'Associació de Crítics d'Art de Catalunya. "S'assumeix que no és una aposta de masses, però tampoc minoritària, i, malgrat la precarietat de mitjans, s'ha situat en el context de l'art contemporani".

És un reconeixement que traspassa l'àmbit català. "El Macba, efectivament, s'ha convertit en un lloc de referència i té una línia de direcció molt personal que Borja-Villel ha imposat amb mà de ferro", comenta Rosa Olivares, directora de la revista Exit . "L'única crítica que se li pot fer és que potser és una mica massa dur intel.lectualment, però s'ho pot permetre perquè a Barcelona, al contrari del que ens passa a Madrid, on no tenim espais públics dedicats realment a l'art contemporani, hi ha molts centres que mantenen diferents línies. Tal vegada, sí que és una mica elitista i això l'allunya de la societat, però té una definició pròpia, d'una qualitat inqüestionable i amb uns contactes internacionals de categoria que ara mateix no tenen altres museus espanyols". Per la galerista madrilenya Soledad Lorenzo, "és un dels museus que estan aportant més al debat contemporani i a les necessitats del moment actual. Borja-Villel té un sentit històric molt necessari en un museu però que ell lliga sempre amb el més radical del present i això no té equivalents a la resta d'Espanya". Lorenzo reconeix també que el discurs del Macba pot semblar "una mica hermètic de cara a la societat, però és molt necessari perquè ens serveix de referència als qui estem a la primera fila de l'art".

¿I de quin debat es parla i en quin context internacional se situa la línia actual del Macba? Una mirada als personatges que han collaborat amb el museu ens dóna algunes pistes. D'una banda, hi ha el contacte amb la línia de la Documenta, gran exposició que se celebra cada quatre o cinc anys a la ciutat alemanya de Kassel i que és el lloc on es marquen les tendències. Borja-Villel és membre del consell assessor de la propera edició, que se celebrarà el 2007 sota la direcció de Roger Brueghel, que va ser comissari del projecte Com volem ser governats? organitzat pel museu el 2004 a la zona del Besòs. D'altres exdirectors de la Documenta, com Catherine David i Okwui Enwezor, també han col.laborat amb el museu.

D'altres personatges clau són Vicent Todolí, actual director de la Tate Modern, que manté una llarga amistat amb Borja-Villel i que ha col.laborat amb el museu diverses vegades des que era director de la Fundació Serralves d'Oporto. A més, forma part del comitè assessor de la col.lecció, on també hi participen Chris Dercon, director de la Haus der Kunst de Munic, Lynne Cooke, del Dia Center for the Arts de Nova York, i María Corral, crítica i comissària d'exposicions. D'altres còmplices del Macba han estat Bartomeu Marí, el cap d'exposicions temporals del Macba, que va començar a col.laborar-hi quan dirigia el Witte de Withe, a Rotterdam; Sabine Breitwieser, directora de la Fundació Generali de Viena, on realitza una col.lecció amb una línia molt semblant a la del Macba, i Jean-François Chevrier, historiador de l'art que va ser cocomissari, juntament amb Borja-Villel, de l'exposició Art i utopia (2004), que resumia les tesis principals del director del Macba.

La llista d'artistes i intel.lectuals que hi han col.laborat en exposicions, xerrades o seminaris també permet situar-se. Noms com Krisztof Wodiczko, Muntadas, Hans Hacke, Allan Sekula, Toni Negri, Chantal Mouffe, Jordi Borja, David Harvey, Naomi Klein, J.M. Coetzee o Harun Farocki serveixen com a exemple d'aquest interès per una cultura crítica amb la realitat social i política del nostre temps.

I és que el Macba no només ha volgut reescriure la història de l'art del segle XX a partir de noms com ara Marcel Broodthaers, Dieter Roth o Raymond Hains, també vol convertir-se en un espai de debat d'implicacions socials i polítiques per la qual cosa a més de muntar seminaris, cursos i conferències ha creat diversos grups de treball i va intentar, amb un èxit relatiu, passar-se a l'acció directa amb el programa de Les Agències, de 2001. La policia nacional va arribar fins i tot a encerclar el museu, que havia donat suport logístic a molts activistes durant les manifestacions antiglobalització d'aquell any.

Aquest paper de revulsiu, tot s'ha de dir, ha reeixit només a mitges, i és una de les assignatures pendents del museu, que té com a punt feble aconseguir una major relació activa i participativa del públic local, cosa que el seu veí, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha sabut fer millor. Tot i així, les xifres de visitants han augmentat de forma notable els darrers anys i a mitjan novembre la xifra de visitants superava els 400.000, dels quals la meitat són estrangers, el 18% de la resta d'Espanya i només un 30% català. Per edats, més de la meitat del visitants són joves entre 21 i 30 anys i no arriben al 4% els visitants majors de 51 anys. Segons com es miri, és molt esperançador.

Segurament seran xifres que pujaran fins a final d'any. Amb motiu de la celebració del desè aniversari hi haurà jornades de portes obertes tots els diumenges de desembre, exceptuant el dia de Nadal. Això permet visitar les exposicions de Robert Whitman, Günter Brus, Ignasi Aballí, Jo Spence i una selecció de la col.lecció del museu. També s'ha creat el Passi 1.0, que per 10 i 15 euros, segons l'edat, permet l'entrada a totes les exposicions del museu des de desembre d'aquest any fins al desembre de l'any que ve. Al web del museu (www.macba.es) s'hi pot trobar informació sobre la història, exposicions i activitats del centre.