"Corazón partío"
Alejandro Sánchez Pizarro (és a dir, Alejandro Sanz) demana "tiritas pa este corazón partío". No s'alarmen. No es tracta d'un cas més del desgavell de la sanitat pública. Tanmateix, si cal arribar a curar les cardiopaties amb "tiritas" per a animar els ciutadans definitivament cap a la sanitat privada, tindrem "tiritas", no ho dubten. Però Alejandro no n'és l'ambaixador encara.Ell, així ho sembla, manifesta una altra queixa: "Para qué, me curaste cuando estaba herío/ si hoy me dejas de nuevo el corazón partío". Queixa comprensible, tot i que el turment, curar la ferida per a provocar-la de nou, s'assembla a la de Prometeu lligat a una roca per haver furtat el foc als déus i patint la visita diària d'una àguila que li rosega el fetge. Però Alejandro no ha furtat res als déus. Almenys, no en tenim cap notícia.
A més a més, Prometeu no gaudia del turment, cosa difícil d'assegurar en el cas d'Alejandro, ambaixador, ara sí, d'un cert masoquisme: "Dime, si tu te vas, dime, cariño mío,/ ¿quién me va a curar el corazón partío?" Sembla que li va la marxa. En un altre moment també insisteix: "Pero, sabes que en lo más profundo de mi alma/ sigue aquel dolor por creer en ti". El cas és patir.
Tampoc queda massa clara la primera afirmació de la lletra: "Ya lo ves, que no hay dos sin tres,/ que la vida va y viene y que no se detiene...". No se sap massa bé si "no hay dos sin tres" es refereix a demanar més canya -cura'm, parteix-me, cura'm, parteix-me, etc., el cor- o apunta una evocació profunda de la psicoanàlisi més complicada, per exemple la de Lacan, quan deia: al llit, quan n'hi van dos, se n'hi troben almenys quatre. Podem reforçar aquesta última idea amb un altre fragment: "Dar solamente aquello que te sobra/ nunca fue compartir, sino dar limosna, amor". Lacan deia: amor és donar allò que no es té. Potser Alejandro no ha copsat del tot el missatge i fa el que pot, un embolic de comptabilitat entre allò que es té, allò que és almoina, allò que és un règim d'usdefruit, etc.
Ignorem per què diuen que aquestes cançons d'èxit ho són per la seua senzillesa. Senzillesa? Si arriba un moment en què un ja no sap si, en escoltar "tiritas", ha de pensar exactament en el producte farmacèutic o en la segona persona del singular del present de l'indicatiu del verb "tiritar"! Sobretot quan el mateix autor es permet el joc de paraules: "Tiritas pa este corazón partío / tiri-ti-tando de frío".
Un embolic, on sembla clara una conclusió, el gust pel patiment -contagiós, a jutjar pels efectes devastadors entre el públic-, quan insisteix (obliden l'ortografia): "Llévame si quieres a perder,/ a ningún destino, sin ningún porque" (sic).
