_
_
_
_
_
PUNT DE MIRA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

L’insultador

Em fa una gran enveja Thomas Bernhard pel coratge, just o injust, de provocar de manera tan dura la seua pròpia gent

El personatge de Thomas Bernhard pensa i afirma que el seu país, la societat, l’Estat, són una perfecta vergonya, espantosos i abjectes, i tanmateix ningú no ho considera així, ningú no s’hi rebel·la. Perquè, això diu, l’austríac ho ha acceptat sempre tot, fóra el que fóra i encara que fóra la més gran atrocitat i la més gran abjecció i encara que fóra la més monstruosa de les monstruositats, això deia. L’austríac és qualsevol cosa excepte revolucionari, perquè en general no és un fanàtic de la veritat, l’austríac viu ja des de fa segles amb la mentida i s’hi ha acostumat, això deia, l’austríac s’ha aliat ja des de fa segles amb la mentida, amb qualsevol mentida, això deia, però amb la mentida estatal de manera més profunda i primordial. Els austríacs viuen de manera totalment natural la seua innoble i abjecta vida austríaca amb la mentida estatal, digué ell, i això és el que resulta repel·lent en ells. Etcètera. I més encara, del mateix color, i afegiré: els austríacs només? I no acumularé textos, estalviaré al lector les llargues consideracions de Bernhard sobre l’estupidesa dels vienesos mateixos, la perversitat de Viena, la brutícia de les cases de Viena i especialment dels seus lavabos públics i privats, i altres delícies de l’alta literatura, siga dit sense ironia i amb el més gran dels respectes. Els textos estan trets de la narració, no sé si verdaderament novel·la, Mestres antics, crec que l’última que va escriure l’autor. Podrien ser d’algun altre dels seus llibres, on metòdicament esmicola el seu país i els seus conciutadans, Àustria i els austríacs, sense pietat, sense un pèl d’humor. I dit això, diré també que em fa una gran enveja, no solament perquè és un grandíssim escriptor, sinó pel coratge, just o injust, de provocar de manera tan dura la seua pròpia gent. Com qui neteja una ferida amb un fregall d’espart, amb alcohol rabiós, amb vinagre i sal. Si jo fóra Thomas Bernhard, que no ho sóc però sovint m’agradaria, podria escriure coses com les que he citat, i, com hi ha Déu, que hi ha dies que de ganes no me’n falten. Ganes d’insultar dignament el meu país i la seua capital, no Viena sinó València, i d’insultar l’Estat, la gent passiva, els governs que ens governen, els polítics indignes, l’extensa colla dels periodistes infames, l’aire que respirem i l’aigua que bevem. I ganes d’insultar-me a mi mateix perquè no tinc el coratge d’insultar els altres.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_