El terrorista

El terrorista no es veu ell mateix com un assassí, sinó com un soldat en guerra, un màrtir o un heroi. El seu acte es justifica —davant de si mateix, i sobretot davant dels qui comparteixen els seus fins i aproven els seus mitjans— per la grandesa superior de la causa. Les víctimes, per tant, o són baixes causades a l’enemic, i per tant cal celebrar-ne la destrucció, o són simple instrument i matèria per a construir la futura victòria, i per tant no són mai innocents. En molts pobles i viles d’Euskadi, anys i anys, els amics d’ETA, als ajuntaments o al carrer, han ignorat el dolor de les víctimes i han honorat com a herois els qui les causaven. En moltes ciutats i pobles del món musulmà, els membres d’Al Qaida o els qui moren matant en nom d’Al·là misericordiós, són celebrats i admirats com a màrtirs sants, i la mort, fa poques setmanes, dels periodistes de Charlie Hebdo va ser acollida amb festes i alegria als carrers. Això és així, i voler-ho ignorar ens consola, però no serveix de res. El terror té raons que la raó no coneix, com les tenia el cor per a Pascal: però és la raó dels altres, la que no les coneix, la seua sí. Perquè el terrorista no mata per passió irracional, ni complint ordres per obligació, mata per convicció, i per aquesta dosi de convicció i de càlcul és tan perversament perillós, i alhora tan profundament responsable dels seus actes: per la fredor de la seua raó, perquè sí que sap el que fa, i més encara si creu fermament, com és el cas, que matar és una acció meritòria als ulls d’Al·là. No mata per eliminar un obstacle com l’atracador armat, no mata per plaer com l’assassí pertorbat, no mata per un odi personal, ni encara menys per disciplina militar: mata per càlcul, i en el seu càlcul la sang, el dolor i l’horror són simples variables en funció d’un objectiu. Els cossos destrossats, cremats, degollats, són justament l’expressió de l’èxit del seu acte públic: causar víctimes innocents no és un “efecte col·lateral”, és l’objectiu central. El dolor compartit, la reacció emocionada de les persones que pateixen amb el dolor dels altres, és del tot absent en la lògica del terror imposat. Com en les guerres, d’altra banda, quan pareix ben normal plorar les baixes pròpies i celebrar les de l’enemic.