Ser o no ser ‘Charlie Hebdo’

A banda dels habituals propòsits d’esmena que, en l’instant mateix de formular-los, ja sabem que no complirem i d’uns quants dies de fredor més aviat benigna, l’entrada del nou any ens ha portat una notícia molt luctuosa i unes quantes d’inquietants. La pitjor, com vostés ja saben, és la matança perpetrada per tres jihadistes en la seu del setmanari parisenc Charlie Hebdo, més la mort de quatre hostatges jueus a mans d’un dels terroristes, que succeí molt poc després. Els fets han commogut, lògicament, tot França i, de fet, tot el món, i les seues repercussions continuaran agitant les aigües durant molt de temps. De moment, hi ha hagut manifestacions massives de suport, moviments polítics, declaracions i discussions a l’entorn d’una d’aquelles salvatjades que, a més de ser-ho, revelen tota una cadena de problemes que, de tan espinosos, costen de calibrar i de vegades de veure.

D’una banda hi ha la qüestió del terrorisme islàmic, els motius que el provoquen i l’atien, la facilitat amb què es reprodueix i, correlativament, les dificultats de combatre’l. L’aparició de l’Estat Islàmic en un punt especialment delicat de la geografia d’orient, la seua radicalitat genocida i la resposta massa vacil·lant dels països de l’entorn i de les potències occidentals davant d’un repte així ja són un índex del problema. La seua capacitat de reclutar militants entre els joves europeus d’origen islàmic, gràcies a nous instruments com les xarxes socials, en són un altre. El que això posa de relleu no és solament que Europa, en concret, té una política exterior molt indecisa, sinó sobretot que la seua capacitat d’assimilació de la immigració musulmana pot ser qüestionada amb eficàcia, almenys en alguns casos, per discursos explosius. Això és molt difícil d’evitar, i amb el creixement dels prejudicis islamòfobs ho serà més encara. En les societats europees, la islamofòbia sempre ha existit, però ha augmentat amb la crisi i l’avanç del radicalisme islàmic en els guetos musulmans de les nostres ciutats. Al mateix temps, la islamofòbia facilita la tasca als reclutadors de joves musulmans ressentits davant l’hostilitat o el rebuig que detecten al seu voltant, i això al seu torn acreix el recel antiislàmic. És un cercle viciós o, millor dit encara, una espiral negativa, i massa vegades acaba amb sang.

Una societat sense burles s’assemblaria massa a una societat sense crítica

Però l’atac a Charlie Hebdo també posa en evidència més coses. Es tractava i es tracta d’un setmanari molt desinhibit, d’un humorisme feroç contra la classe política i contra les religions més esteses a França. Moros, jueus i cristians hi han rebut de valent. Fins ara, cap fonamentalista catòlic o jueu havia disparat contra un dels seus caricaturistes, però molt sovint s’hi havien sentit ofesos, i ultratjats i tot. A Europa, quan es tracta d’injúries personals, els límits de la llibertat d’expressió els marca la llei, però tots hem acceptat que les ideologies i les creences –com també els partits i les esglésies- poden ser objecte de tota mena d’irrisions sense que passe res. En l’esfera pública, la llibertat d’expressió és pràcticament il·limitada. Això ens pot fer poca gràcia quan la paga la nostra fe particular, però aquestes són les regles del joc. Amb raó o sense, mig món se’n riu de l’altre mig, i una societat sense burles s’assemblaria massa a una societat sense crítica; és a dir, a un lloc massa sinistre. Val més agafar-s’ho amb paciència, quan toca el rebre. Els valors importants, i la llibertat d’expressió n’és un, no són ni poden ser gratuïts. I sí, secundàriament, això inclou el dret a la blasfèmia (o al que els hipersensibles es pensen que és blasfèmia). Per descomptat que l’inclou, encara que, a mi personalment, la blasfèmia, quan crec que n’hi ha, em repugne.

Però ens enganyem si pensem que tothom ho veu així. Que l’islamisme radical no ho veu així, perquè ignora el riure i creu que la seua fe és intocable, és massa obvi. Però que en siguen els més violents no vol dir que en siguen els únics. L’extrema dreta francesa, tan islamòfoba com és, ha trobat molt costera amunt això de solidaritzar-se amb un setmanari que odia. Marine Le Pen ho ha deixat molt clar: ella no és Charlie Hebdo, ni poc ni gens, i dotze morts no ho canvien. Alguns opinadors espanyols s’han afegit, en to més o menys taxatiu, i algun amb gran exultació, al punt de vista de la presidenta del Front Nacional. No deixa de ser una correlació significativa. Davant dels fenòmens crucials, la gent es defineix, com no podria ser d’altra manera, per les posicions que adopta. La Il·lustració i els seus enemics encara disputen la seua llarga batalla dins dels cervells europeus.

Però també hi ha molts que, opinant el mateix que la senyora Le Pen, han preferit camuflar-se en l’onada d’indignació general. Constatar la participació en els actes de solidaritat amb les víctimes del setmanari de representants polítics d’estats en què parlar de llibertat d’expressió és fer un acudit més sagnant que la vinyeta més atroç de Charlie Hebdo –i on, per descomptat, una publicació com aquesta no hauria existit mai- és d’una hipocresia massa indignant i depriment. En això, Europa no sap fer els seus deures i s’escuda en valors que no sap defensar amb claredat ni amb arguments ni amb gestos, ni tan sols a l’hora, tan socorreguda, de les condolences. El que queda llavors, és la consternació davant l’assassinat i la por davant d’altres possibles atemptats. Els de la pau i el respecte a la vida humana encara són valors que ens uneixen a (quasi) tots, més enllà d’ideologies i creences. No deixa de ser una manera de banalitzar el que significa aquest atemptat. Però, almenys en això, sí que tots podríem ser Charlie Hebdo, i això ens inquieta.