El fascinant viatge sonor de Sánchez

La trajectòria del vila-realenc Fèlix Gimeno encarna una de las travessies sonores més fascinants i, alhora, esquives del pop fet a la Comunitat Valenciana. Només ha publicat quatre àlbums des del 1998, però l’espera ha pagat sempre la pena. I encara més si ens atenem a les excel·lències del recent Sánchez (Hall of Fame, 2014), l’esplèndid debut homònim del seu nou projecte. Gimeno va debutar el 1998 (amb Pascual Arnal i Víctor Pesudo) formant el trio Freses. Van editar un disc, The First & Early Original Recordings Compilation (Hall of Fame), van tocar al FIB del 1999 i després van desaparéixer. Fins al 2010. Només un disc al cap de poc temps del debut (a nom de Ribàs, musicant el Poeta en Nova York de Federico García Lorca) va trencar, mínimament, un silenci de dotze anys. El trio format per Gimeno, Arnal i Pesudo renaixia el 2010 amb el fantàstic Les Deesses Mortes (Hall of Fame), un altre àlbum homònim d’un altre projecte nou.

Ara, després d’haver cantat en anglés i català, Gimeno torna a l’actualitat amb Sánchez, projecte en què torna a canviar d’idioma (el castellà, ara) i en què es manté intacta la seua capacitat per a fer cançons elegants i esplendoroses, per no encasellar-se en cap calaix genèric, tot i que els noms del David Bowie berlinés, Prince, Ween, XTC, Sly Stone, Beach Boys o Carlos Berlanga siguen comuns a l’hora de definir la seua proposta. Suggeridor, en tot cas, no és cert?

“La manera de treballar ha sigut molt semblant”, ens diu Gimeno sobre un treball en què també ha comptat amb Pascual Arnal i Víctor Pesudo, però que sembla perfilar-se com un projecte més unipersonal que Freses o Les Deesses Mortes. “El que passa és que jo volia que aquest projecte tinguera traducció al directe”, explica, encara que el procés de composició haja sigut molt semblant al dels ja llunyans treballs: “Les cançons també eixien de mi i després les treballàvem els tres junts, tal com féiem en Freses i Les Deesses Mortes”. El directe, doncs, queda a les mans d’una versió reduïda del Grup d’Autoajuda, la banda de suport del músic Rauelsson (Raúl Pastor), també castellonenc.

El disc s’articula entorn de cançons que detenen noms de ciutat: París, Monterrey, Berlín, Amberes o Albacete. Cadascuna amb la seua ambientació, amb el seu particular univers sonor. Es pot dir, així, que Sánchez és més un quadern de viatge que un àlbum conceptual?: “Sí, realment és un quadern de viatge, de viatges reals”, ens diu, remarcant la doble idea de “viatjar com a moure’s físicament i viatjar també com a anar avançant, sobreviure i fer-te persona, saber qui és un: buscava aquesta dualitat, perquè m’agrada molt la literatura i el cinema de viatges”. Viatges que ell mateix ha pogut dur a terme i que li han reportat la matèria primera per a enfilar un repertori tan evocador: “quan un viatja molt, i encara més a soles, hi ha temps per a fantasiejar sobre el que té un al seu voltant”, diu, al mateix temps que afirma que pren “notes en tots aquests viatges, dels quals em quede certes situacions i recursos”.

El discs s'articula entorn de cançons que detenten els noms de ciutats

El seu eclecticisme no és res més que la conseqüència lògica de les seues fílies musicals, una heterogeneïtat gens impostada: “Escolte música de tot tipus i de totes les èpoques, no sóc gens sectari”, esgrimeix, i arredoneix la sentència amb un exemple ben pròxim: “Mira, ara mateix mire la meua taula i tinc per ací el Let’s Dance de David Bowie i un altre de Carlos Gardel al costat, ja veus”.

La seua guadianesca carrera no casa precisament bé amb el vertiginós ritme que la societat actual ens imposa, on la noticia de hui ja és gairebé relíquia l’endemà. Fèlix Gimeno ho reconeix i ho atribueix al fet que “la nostra manera de treballar en l’estudi ens fa anar molt a poc a poc, molt artesanalment: ens costa, som molt puntosos i maniàtics”. De fet, el seu ritme editor contrasta amb el d’algunes altres referències del mateix segell: “Pel que fa a aquest tema, el nostre estaria més a prop de bandes com els The Blue Nile, uns dels grups que ens encanta, per cert”. I la veritat és que això també es nota, i encara més en aquesta última encarnació sonora que en les anteriors, certament.

“Ara és la primera vegada que tinc un projecte de directe”, diu Gimeno. I aquesta és la raó principal per la qual el projecte Sánchez té la forma que té. El pròxim concert de presentació del seu material serà el diumenge 14 de desembre a la Sala Russafa de València, compartint escenari amb els també castellonencs deBigote. La banda per als concerts la formen, a més del seu company Víctor Pesudo a la bateria, els experimentats Vicente Ordóñez a la guitarra (Grup d’Autoajuda, Malconsejo, Vincent Von Reverb), Toni Falomir al baix (Nük, Grup d’Autoajuda) i Luis M. Cháfer al piano (Red Tree, Grup d’Autoajuda). Tot siga per a difondre un temari excel·lent, que passa (inevitablement, en temps en què no cal dir quines són les vendes de discos o els canals de difusió) per la insistent translació a l’escenari. “Quan no formes part de cap moviment, perquè no ets indie, no ets heavy o no ets punk, el tema de fer-te una audiència és més complicat”, reconeix. “Però la nostra intenció és anar un poc més enllà amb cada disc: tot el que vinga després, s’agraeix, és clar, però el que és fonamental són les cançons, i que brillen tant com puguen. I ací està el plaer”.

Plaer gens culpable per a ningú que conserve l’oïda, sens dubte.