Aliment per a l’esperit

“Cal coordinar esforços per tal d’augmentar a València el públic lector de llibres en la nostra llengua.” Aquesta frase, que podríem signar molts de nosaltres ahir, avui i demà mateix, la va deixar escrita Manuel Sanchis Guarner l’any 1967 en la coberta del primer butlletí bibliogràfic de la Central del Llibre Valencià, germen de l’editorial 3i4 i de la llibreria homònima. 1967. Encara no ens hem coordinat prou.

Any rere any, durant els mesos d’octubre i de novembre es dóna a conéixer el palmarés dels principals certàmens literaris del País Valencià, que veuran la llum la primavera següent dins d’un cicle cíclic. Però, més enllà dels premis a obra inèdita, hi ha una altra modalitat que no acaba d’arrelar entre nosaltres: el reconeixement de les apostes editorials ja publicades. L’objectiu d’aquest tipus de distincions és alertar el públic lector sobre les perles que s’han editat en els mesos precedents, de manera que tinguen excusa per reposicionar-se en els punts de venda, se’n torne a parlar en els mitjans i destaquen de manera especial durant uns quants dies o setmanes. Però això, a casa nostra, no passa. Tenim reconeixements escassos i amb una incidència nul·la en les vendes. No efectius, per dir-ho amb suavitat. Inútils, al capdavall.

Dijous 20 de novembre es lliuraven els premis de la Generalitat Valenciana als millors llibres valencians del 2013. Aquest guardó, instituït l’any 2000, va arribar a tenir una dotació global de 27.000 euros. Ara és estrictament “simbòlic”. Tan simbòlic que, en la pràctica, serveix per donar uns diplomes i fer una foto a la Biblioteca Valenciana. Si l’objectiu que dicten les bases de la convocatòria és “incentivar la producció de les empreses editorials valencianes” sembla que estem a anys llum d’aconseguir-ho.

El món dels premis literaris es divideix entre els que impulsen un títol i els  intranscendents

N’hi ha, però, molts exemples de guardons a obra publicada que sí que incentiven i prestigien. El Premi Llibreter de Catalunya (per què no hi sumem, també, els llibreters valencians i ampliem horitzons?) té la finalitat de donar a conéixer títols de qualitat que han passat desapercebuts per al gran públic. Són els llibreters mateixos els que trien els títols, i avisen l’editor abans del lliurament amb prou temps perquè puga reimprimir el llibre, si cal, i disposar d’exemplars per a atendre la demanda que tindrà, ja que l’anunci públic retorna els treballs afortunats als aparadors i incrementa significativament el nombre de lectors.

El Llibreter no té dotació econòmica, però sí difusió, renom i vendes. Utilitat, al capdavall. I és que els diners no ho són tot: el més urgent per a nosaltres, els valencians, és trobar lectors. El Goncourt, a França, té una dotació (“simbòlica”) de 10 euros, però diuen que aporta unes vendes de més de 300.000 exemplars extra. I a Itàlia tenen el premi Strega; als països anglosaxons, el Man Booker; a Alemanya, el Deutscher Buchpreis... i molts altres de semblants que eternitzarien aquest article. Tots tenen un punt de partida comú: el desig de donar la màxima projecció a les obres seleccionades, de portes endins i també cap a fora gràcies al desig de traducció que desperta en molts editors estrangers.

I és que, en realitat, el món dels premis literaris no es divideix entre les convocatòries a obres inèdites i les que ho fan a títols ja publicats, sinó entre els guardons que impulsen un títol i un autor i els que, ras i curt, són intranscendents. Reconvertim aquests últims perquè, com alertava Sanchis Guarner, si els llibres no troben lectors, “la societat no rep aliment per al seu esperit i corre el risc de desintegrar-se. Cal dir que ara per ara, el poble valencià no ha superat aquest perill”. Recordem-ho: aquell “ara per ara” és del 1967. Continuem famèlics.