Cistella de noms

Camine pels boscos del Penyagolosa amb una cistelleta a les mans. Sóc un de més de l’allau de buscadors de bolets, però no m’importa. La natura enguany ha estat fructífera i ha fet bolets per a tots. I sobretot vaig aprenent, mirant d’identificar els bolets i saber el seu nom popular. Anar a la caça del bolet és una festa, i si no en trobes no passa res: l’alçària dels pins, la flaire tardorenca que embauma el bosc, el refilet d’una mallerenga, la pinzellada groguenca que ja toca les fulles dels xops de la Pegunta, o el color vi de les fulles dels aurons, tot allò provoca tantes sensacions que és recompensa suficient. I, tanmateix, quan trobes el primer rovelló l’alegria és infantil, és un pessiguet al cor, un colpet d’ull dels déus. Per davant de tu n’han passat molts i ningú no l’ha vist: aquest bolet es camufla molt bé amb la fullaraca dels pins i costa de descobrir. Trac la navalleta i faig un tall, i la sang vermella em taca els dits. Al rovelló també se’l coneix com a “esclata-sang” i trobe que és un nom que s’hi adiu a la perfecció: el bolet esclata i et taca amb la seua sang oxidada. Una mica més endavant trobe un rodalet de camagrocs: han nascut entre les molses i el contrast del groc del seu peu amb el verd il·luminat de la molsa és una meravella. Una vegada has vist un camagroc no l’oblides mai, perquè és delicat i extraordinari. Com tampoc oblides els grocs dels rossinyols entre la xusca dels pins, vertaderament sublims, un motiu d’optimisme inextingible. Aquests fongs no es cuquen mai, pel que siga es mantenen sempre lliures d’indesitjables visitants. Trobar-los és collita segura, i alegren la cistelleta, amb el toc encés del seu cosset fràgil. I també donen un toc d’elegància les trompetes de la mort, que creixen en una falda del barranc. Tot aquell vocabulari va omplint la meua cistelleta mental: ara un peu de perdiu, ara uns fredolics, ara uns cama-secs. Els buscadors de bolets va pronunciant mentalment noms d’una poderosa eufonia, alguns de més bonics, d’altres d’inquietants, com peu de rata o paloma borda, aquest últim de gran toxicitat. El reig bord, la imponent Amanita muscaria, també adverteix amb el seu color vermell clapat de taques blanques del seu potencial perill. L’ull del boletaire percaça allò comestible d’allò insípid o verinós, i els noms ajuden a recordar les bondats dels elegits. Al bell mig del prat de la Cambreta trobe un pixacà, que està començant a despuntar. Atresora una poderosa bellesa, amb el cap gris oliva amb petits borrissols com si foren seda. Josep Cuello, en el magnífic llibre Els noms dels bolets, escriu: “Aquest bolet és molt tòxic, ocasiona convulsions, vòmits, baixada de la tensió sanguínia: sense medicació pot arribar a ser mortal”. Si els camagrocs i els rossinyols són una delícia per al paladar, el pixacà és l’extrem oposat. I, tanmateix, és un dels fongs més bells i formidables de les nostres muntanyes. Però el seu nom ho diu tot: pudent i odiós com un pixum de gos.