L’accident que vingué dels despatxos

“Entre els ferroviaris”, indica Laura Ballester, “circula una màxima que diu que una catàstrofe en aquest sector ve precedida, normalment, d’una concatenació d’incidents menors”. Es refereix a les petites negligències, les errades de gestió, que emergeixen quan s’investiga què ha passat després d’un sinistre. “Els entesos en seguretat de les línies fèrries també adverteixen que la majoria dels accidents de tren es generen als despatxos”, afegeix, i afirma que les dues condicions es van donar en l’accident que va segar la vida a 43 persones i en va ferir 47 un 3 de juliol de 2006, quan un comboi del metro de València entrava a l’estació de Jesús.

Tot el llibre d’aquesta redactora del diari Levante, que va viure molt de prop des del primer moment el pitjor accident de metro de la història a Espanya i un dels més greus al món, està orientat a analitzar les condicions organitzatives i de seguretat que van fer possible que descarrilara el tren dins del túnel i que els efectes de l’accident foren tan desastrosos (per causa, entre altres coses, d’unes finestres deficientment assegurades, que van expulsar els cossos dels passatgers a les vies quan la unitat sinistrada va bolcar). Ballester ho fa amb l’estil del reporterisme més rigorós: amb dades, extretes de documents oficials i del sumari judicial, amb testimonis directes, molt ben seleccionats, amb informació objectiva… És a dir, amb les armes més eficaces contra la mentida i la manipulació.

L’autora corria el perill de deixar-se abassegar per l’abundància de referències en un tema que ha fet parlar molt, però l’ha superat amb sobrietat. El lector no es trobarà perdut en una teranyina de dades i d’informacions. Al contrari, amb una naturalitat que qualsevol bon reportatge ha de facilitar, farà un viatge al llarg del qual es preguntarà per què una balisa va frenar automàticament el tren accidentat en un altre punt del trajecte quan va superar la velocitat autoritzada i no n’hi havia cap on va descarrilar; sabrà com es van esborrar les caixes negres dels vagons; se sentirà inquiet amb la desaparició del llibre d’avaries i se sorprendrà davant la diligència de la jutgessa instructora en tancar sense responsables penals una investigació que l’obligarien a reobrir uns anys després.

Però també assistirà a la peripècia de les víctimes en la seua lluita contra la voluntat dels responsables polítics de soterrar els morts tan ràpidament com la memòria de l’accident. Les víctimes són, al capdavall, les protagonistes d’aquest assaig que defuig els exhibicionismes mediàtics, tot aplicant la regla segons la qual els periodistes no han de fer-se part de la notícia. Amb una excepció: el programa de la Sexta Salvados que, amb el seu sotrac a l’opinió pública, va apel·lar a la consciència de molts ciutadans i va fer que resultara massiva la concentració mensual de les víctimes, convocada cada dia 3.

Diu Jordi Évole en el pròleg que “el periodisme no és local ni global. El periodisme és periodisme i prou”. Faria bé el famós presentador de Salvados de tindre-ho en compte quan l’encalça la temptació de frivolitzar amb falsos documentals sobre el 23-F, però té raó quan apunta: “Per desgràcia, la portada d’un diari local no té l’abast mediàtic que tenen 50 minuts d’un prime time televisiu”. I quan hi afegeix: “No parlem d’altaveu, sinó de periodisme, i el que alguns han fet a València els últims anys és de categoria”.

Cada página del seu treball és un element, una evidència més

Conta Laura Ballester que poc després de la primera concentració post-Salvados, quan la fiscalia va demanar la reobertura del cas, l’advocat i professor de Dret Penal de la Universitat de València Vicente Baeza va crear un grup de treball amb estudiants per a fer una “autòpsia judicial” del cas. L’autora de Lluitant contra l’oblit n’ha fet una autèntica “autòpsia periodística”. Cada pàgina del seu treball és un element, una evidència més de la responsabilitat d’uns governants i uns polítics que, des del poder condensat en els seus despatxos, van voler passar per irresponsables davant d’una tragèdia humana brutal, així com de la impresentable resposta col·lectiva inicial dels valencians, que només la tenacitat admirable de les víctimes va ser capaç de canviar.

“Tot i les xifres tan tràgiques de 43 morts i 47 ferits, el Govern va continuar la seua política de manipulació ocultant la seua responsabilitat, no res el va aturar, no hi va haver lloc per a la moralitat ni per a la decència”, indica en l’epíleg del volum la presidenta de l’Associació de Víctimes del Metro, Beatriz Garrote. “Algú havia d’escriure tots els fets que van ocórrer en el fet més vergonyós dels últims temps al territori valencià”. I tant!