Arquitectura de tocar de peus a terra

Amb el títol “Arquitectura recent. València 2011-12-13” el Col·legi d’Arquitectes de València presenta una exposició que recull els projectes duts a terme a la demarcació provincial en els últims tres anys. La mostra, un total de 72 projectes seleccionats, ofereix una tipologia àmplia i diversa: habitatges, treballs de rehabilitació, equipaments, intervencions en espais singulars, etc., que han estat escollits pel jurat. “L’exposició, malgrat algunes absències, reuneix tota mena d’encàrrecs, d’equips majoritàriament valencians, en una època de grans dificultats econòmiques i amb un fort compromís amb la sostenibilitat”, assenyala Pablo Peñín, delegat de Cultura del Col·legi d’Arquitectes de València, com a trets distintius de la convocatòria.

Per a l’arquitecte Manuel Portaceli, a l’hora d’assenyalar una característica comuna en una bona part dels projectes fets en aquests darrers anys i que ara es poden veure a la sala d’exposicions del Col·legi d’Arquitectes, “és el fet d’haver aconseguit fugir d’allò gratuït per a ajustar-se a una recerca de solucions adequades envers els diferents problemes plantejats”. “Estem —continua Portaceli— davant d’arquitectures de forçós caràcter individual que donen resposta a situacions concretes”. Per a Portaceli les respostes han de ser “forçosament individuals” en el moment actual de desenvolupament de l’arquitectura, “perquè davant de l’absència de categories acceptades i de criteris fixos amb els quals poder aproximar-se al fet arquitectònic, la resposta projectiva és ineludible i dramàticament individual”.

En uns moments difícils i amb uns recursos econòmics que es miren amb lupa, les virtuts o valors de l’arquitectura han hagut d’adaptar-se als nous escenaris, tornar a pensar una arquitectura que sàpia donar una resposta ajustada a les necessitats reals de la societat. Termes com economia de mitjans, creativitat, funcionalitat, inventiva, aprofitament, utilitat, necessitats reals, han passat a un primer pla. L’estudi d’arquitectura Gradolí & Sanz és un dels equips presents en la convocatòria amb el seu projecte de rehabilitació d’un dels alts forns del port de Sagunt. “Si ampliem la mirada, més enllà de l’arribada de la crisi, hem de convenir que en aquest temps s’ha fet molta construcció, però no tanta arquitectura i, per descomptat, molt poca ciutat”, apunta Carmel Gradolí. I fa una reflexió crítica sobre l’exercici arquitectònic dut a terme. “Cal veure que una gran part de la professió s’ha lliurat amb alegria, bé des dels seus despatxos, bé des de l’Administració, a la destrucció especulativa del nostre entorn natural i urbà. Això mereix una reflexió que em sembla que no fan tots en la professió: encara trobem molta gent que diu que “aguanta” i “espera que la cosa remunte”.

“La nostra faena s’identifica sovint amb alguns arquitectes que no han actuat de manera responsable pel que fa a l’equilibri econòmic, el paisatge i l’escala urbana”, diu Pablo Peñín a propòsit d’aquestes pràctiques més especulatives i imprudents. “El que observem ara —comenta Gradolí— és la desaparició, pràcticament, de les actuacions ‘emblemàtiques’, encara que, de tant en tant, sentim la veu d’algun polític que en parla; per contra, sorgeixen intervencions, si vols petites, promogudes pels mateixos col·lectius veïnals, que tenen en compte les necessitats reals de la gent”. “Han fet seu el concepte de participació ciutadana d’una manera més seriosa que el rígid i antidemocràtic sistema de les al·legacions previst per la legislació urbanística”, diu Gradolí.

En aquest mapa mutant i de reconversions, d’una disciplina en procés de canvi, la irrupció de la crisi ha tingut, entre altres efectes, una necessitat de reinventar-se, com es pot veure en alguns dels projectes exhibits que acosten la faena dels arquitectes a camps com l’interiorisme, el disseny industrial o la transformació dels mateixos estudis professionals en centres multidisciplinaris i de projecció cultural. L’estudi d’arquitectura de Ramon Esteve desenvolupa els seus projectes a través de l’arquitectura, l’interiorisme, el disseny industrial i la direcció artística. Un treball acurat d’arquitectura interior en una botiga de moda del centre de la ciutat de València i un centre d’atenció per a la tercera edat a Ontinyent han estat seleccionats entre els projectes que han eixit de l’estudi en aquests darrers anys. “La situació actual ha obligat a racionalitzar les necessitats en equipaments, a ajustar dimensions i a ometre tot allò que no és necessari; per contra, davant d’aquestes limitacions, és fonamental que els conceptes arquitectònics siguen encara més potents perquè l’obra tinga interés”, diu l’arquitecte. “Per a mi —continua Esteve— allò més important a l’hora de projectar ha estat la llibertat. En els últims temps, els edificis han hagut d’adaptar-se a un prisma racionalitzador tot sabent que, amb menys recursos, havíem d’aportar un extra de valor en l’arquitectura que no es tradueix tant en les dimensions o en els materials costosos com en sensacions espacials i d’ordre”.

“En línies generals, l’arquitectura valenciana ha estat, de sempre, molt realista, ha tractat d’ajustar-se a les necessitats que se li demanaven i ho ha fet amb realisme i sense excessos”, assenyala Manuel Portaceli a l’hora de desmuntar alguns tòpics. “En els últims cinquanta anys l’arquitectura duta a terme per gent compromesa amb una resposta adequada al problema ha estat feta a València, generalment realista; l’espectacle l’hem deixat a les ‘estrelles’ de l’arquitectura”.

“L’exposició sobre l’arquitectura valenciana més recent —assenyala Pablo Peñín— fuig de les arquitectures de l’espectacle, de les incontinències formals”. I afig: “Estem davant d’una arquitectura sense etiquetes allunyada de les modes, una arquitectura mediterrània d’avantguarda, de geometries ajustades, acord amb el seu espai”. Des d’una òptica molt més crítica s’ho mira Ramon Esteve. ”No hem sabut crear una identitat pròpia, com s’ha fet en altres regions; perquè hi haja bona arquitectura, primer de tot la societat i les institucions han de tenir sensibilitat per l’arquitectura”. “Hem pensat que, per fer grans obres, ja estava tot fet i, tanmateix, una ciutat és el resultat de la suma de totes les intervencions de diferents escales, però totes amb qualitat, com passa en ciutats referencials com Barcelona. En definitiva, l’arquitectura és la materialització de les ambicions d’una societat”, conclou Esteve.

Arquitectura recent. València. 2011-12-13. Sala d’exposicions CTAV. C/ Hernán Cortés, número 6. València.