Recomanem

Revista

Amb dos homenatges inicials als desapareguts Manuel Ardit i Francesco Manconi, l’últim número de la revista Afers “Qui sóc? Qui és? Individu i vincles socials a l’època moderna”, coordinat per Mònica Bolufer, naix amb “el repte d’entendre com defineixen o expliquen les persones qui són o qui pensen que són”. Quines persones? Els habitants de les corones de Castella i d’Aragó entre el segle xv i el xviii. Ho fa amb cinc textos, obra de María José de la Pascua, Montserrat Cabré, Estela Roselló, Òscar Jané i Joaquim E. López, que tenen com a font preciosa d’informació els textos en primera persona, generalment en femení pel que fa a Castella, i en masculí quan venen de l’àmbit catalanoparlant.

Teatre

Els clàssics respiren, i no solament pel devessall de pulcres edicions que vivim últimament, sinó també per propostes com la d’Anna Marí, que recupera l’Espill de Jaume Roig i el fa teatre, en una adaptació modernitzada, pensada per al públic boirós que són “els joves”. Marí, filòloga i membre fundadora de la companyia de teatre CRIT i codirectora del projecte europeu Escena Erasmus, interpreta els personatges a ritme de rap i de cançons medievals valencianes, sense perdre de vista, però, l’original. Una bona manera de donar aire a la gran obra de Roig –novel·la picaresca? Sàtira misògina? Sermó? Els experts en dubten. Una pluja de versos que és, en el fons, de tot menys gratuïta, i que Anna Marí acaba de pujar als escenaris.

Revista

Els noticiaris parlen amb regularitat fúnebre de la fuga de joves cervells “sobradamente preparados” a laboratoris de mig món. Una situació que al País Valencià no és molt diferent. De fet, no ho és gens. La ciència pateix una època de renúncies, i la revista Saó li ha volgut dedicar el monogràfic del seu últim número. El títol és clar: La ciència al País Valencià, i li pren el pols amb quatre articles que expliquen una història de falta de recursos, de potencialitats, mancances, oportunitats, triomfs i fracassos. A més, repassa tots aquests temes en una entrevista amb el físic Antoni Pich, antic coordinador del CSIC al País Valencià, la jove investigadora Cristina Vilanova, i Damià Tormo, un emprenedor que ha apostat per les empreses basades en el coneixement. Contundent, si més no.

Disc

El cinqué treball llarg dels de Pego es veu afavorit per algunes influències externes que no fan sinó enriquir un discurs sonor que es veia (per superpoblació de practicants i per les seues pròpies limitacions) abocat a l’atzucac. Els ritmes balcànics del tema que intitula l’àlbum, amb la veu sempre colpidora de Carles Dénia, en són una bona mostra, així com l’exuberància instrumental de “La nostra sort”. El seu cromatisme es veu, així, tímidament ampliat, per sort, tot i que la dolçaina, els ritmes ska i reggae i els textos reivindicatius encara transiten per un territori massa fidel als codis reconeguts, ja estrets per si mateixos. Deuen pensar el mateix les més de vint mil persones que ja s’han descarregat el disc?

Disc

El disc comença amb referències a la batalla d’Almansa i als maulets, i cal dir que el seu correlat sonor conté totes les traces que fan del binomi pols identitari-pop rock catalanoparlant fet a les nostres comarques una previsible (hi ha excepcions, és clar, i cada vegada més) amalgama de claus que han predominat al llarg de més de tres lustres: la secció de vents, el trot ska, les cadències reggae, la veu rasposa. Massa comú per a escapar dels tòpics de banda de festa major, rebombori i ball indiscriminat. Amb tot, el primer disc d’aquesta banda novella de la Vila Joiosa és un producte ben elaborat per a computar com a debut. I amb el marge lògic de millora. Hi col·laboren Gaspar López (Sant Gatxo) i Esteve (Auxili).