La llengua sagrada

El principi de curs als nivells no universitaris ha aportat algunes dades curioses relacionades amb el perpetu conflicte lingüístic d'aquest peculiar país nostre. A una banda i a l'altra del riu Sénia s'han plantejat realitats que no poden deixar de comentar-se. Resulta que aquesta pobra llengua nostra, compartida per valencians, catalans i balears, i que tan problemàtica resulta d'usar al seu propi territori, ocasiona trifulgues majúscules en el sector de l'ensenyança (que és l'únic on està passablement normalitzada).

Tant la legislació vigent a Catalunya com al País Valencià afavoreix que la llengua pròpia tinga una presència destacada, a partir del supòsit -àmpliament comprovat- que estudiar en català és l'única manera efectiva d'aconseguir estudiants bilingües. Després, això sí, cada Generalitat aplica la llei a voluntat: la de baix, sense anar més lluny, ha fet marxa enrere en la valencianització de l'escola de manera molt clara en els últims temps. Mentre nega unitats en valencià arreu propicia, per exemple, que al col·legi Pare Català de la ciutat de València s'haja obert una unitat en castellà... per a un únic alumne. Paral·lelament, s'ha fet públic que, a Catalunya, només han demanat l'ensenyament en castellà quaranta famílies.

Aquestes dades són certament reveladores. Mentre una poderosa superestructura estatal es pren la molèstia de fer una llei -la LOMCE o LOMQE- expressament dedicada a patrocinar l'escolarització monolingüe en castellà al territori catalanoparlant, la gent que se n'hi hauria de beneficiar va retratant-se: un xiquet a València, quaranta a Catalunya.

No s'entén, amb aquestes dades a la mà, a què es deu l'interés de les autoritats més o menys competents en favor del castellà a casa nostra. No són totes les llengües iguals? No ho són els seus parlants? No s'hauria d'atendre prioritàriament a la llibertat real d'elecció dels pares? Digueu-me ingenu, però si tot un Estat s'ha de mobilitzar per a què un xiquet a València dispose d'una aula només per a ell i quaranta individus a Catalunya -entre més d'un milió d'alumnes- puguen evitar estudiar en català, llavors no estem davant d'un problema estrictament lingüístic. Potser estem davant d'una dimensió religiosa o esotèrica, segons la qual hi ha llengües, al regne d'Espanya, que són només instruments de comunicació, mentre d'altres tenen un caràcter simbòlic o sagrat. És obvi que el català o valencià és de les primeres i el castellà o espanyol pertany a la segona categoria.

És del tot lògic, així, que el Ministeri d'Educació haja proveït la quantitat de 6.000€ per a què cada família que vulga per al seu fill un certificat de monolingüisme garantit veja satisfet el seu anhel. Escolaritzar en castellà suposa, en aquest país, l'accés a una llengua virginal, pura, vestal i immaculada. En canvi, els qui ens volem conformar amb el català ens quedem amb un idioma vulgar, quotidià, tribal i profà. I, per tant, eliminable i perseguible.

No seria més fàcil, en matèria lingüística, respectar la voluntat de la majoria i, ja que el castellà està àmpliament difòs, assegurar l'ensenyament en català per a proveir ciutadans bilingües? Sentit comú? És clar: com deia aquell, el menys comú dels sentits...