Reflexos de la mar innumerable

Es podria dir sense exageració que Barcelona és una ciutat rescatada pel turisme de les més erosives conseqüències d’una crisi que no s’acaba mai. Aquesta presència massiva de gent vinguda qui sap d’on que passeja, pren refrescos barats o poc calòrics i de vegades compra alguna cosa, és constatable tots els dies de l’any, però s’imposa amb molta més evidència ara, quan la convoquen els dies assolellats i ociosos de l’estiu. Com la policia urbana i el comerç local, també l’oferta cultural intenta ajustar-se a la situació i fa treballosos equilibris entre l’exigüitat cada volta més escanyolida del pressupost i el desig d’atraure almenys alguna porció d’aquesta allau humana. Predominen els festivals musicals variats i les exposicions dedicades a noms segurs i accessibles.

Entre els pintors, el valencià Joaquim Sorolla és ara ben oportú. Per això, no pot estranyar que el CaixaForum de Barcelona li haja dedicat una exposició monogràfica, centrada en la part de la seua obra més coneguda per tothom, amb el títol de El color del mar. És obvi que Sorolla sempre ha gaudit del favor entusiasta del gran públic i que les seues exposicions atrauen multituds. En canvi, en els àmbits cultes, la consideració del seu valor sol ser més reticent. I això ve de lluny. Ja els intel·lectuals del 98, obsessionats amb l’amargor d’Espanya, veien de mal ull l’exuberància colorista, la llum irrefragable i la joia de viure l’instant que acaricia la superfície de molts dels seus quadres, quan no els amera fins al fons. El mateix Ortega y Gasset era hereu d’aquest desdeny. Ell s’estimava més l’histrionisme ferruginós de Zuloaga, amb la pose un pèl nietzscheana del gran pintor basc enamorat de Toledo. Aquella gent creia saber en què consistia l’ànima castellana –una barreja d’altivesa eixuta i de fervor ocult, tot lleument delirant-, i, en tot cas, això, fóra el que fóra, no transpirava gens en l’obra dels pintors llevantins, i en Sorolla menys que en ningú. Desdenyaven així, per incompatibilitat racial –ho pose en els seus termes, tot i que són ridículs, com ho solen ser els prejudicis dogmàtics- qui probablement era el principal modernitzador de la pintura espanyola del final del segle XIX, i només cal mirar bé els seus retrats de l’època –el d’Unamuno, el de Beruete i sobretot el vitalíssim de Pérez Galdós- per a estar-ne certs que ho era.

Per descomptat, Sorolla tenia més d’artesà diligent que d’innovador audaç; seguia aplicadament el camí traçat per la tradició que s’estimava, acatava els gustos dels clients que li pagaven els quadres –molt bé, per cert- i no es va deixar seduir gaire per l’esclat avantguardita dels seus últims anys. Cal dir també que havia nascut el 1863 i que cap pintor important de la seua generació ho va fer, en un territori estèticament perifèric com l’hispànic. D’altra banda, era un artista molt competent, que explorava amb inusual coherència –quan els encàrrecs milionaris no li ho destorbaven- el territori que s’havia marcat com a propi i que avançava amb aquella obcecació que sol distingir els grans artistes cap a uns objectius complesos i ben definits. En el seu cas, el problema de la transposició pictòrica de la llum i el color d’un món essencialment mòbil, canviant. La seua lluita era aquesta: el que l’ull humà pot percebre en la inquietud perpètua de la mar, la mà humana no ho pot reproduir en una tela, i els pigments amb què treballa no són més que toscos simulacres de la reverberació inesgotablement llampant de la natura. Només s’hi poden fer aproximacions. En el fons de l’art de Sorolla hi ha una mena de franciscanisme de la llum, i no pot estranyar que Assís fóra un dels llocs que s’estimava més del món. Que s’hi acostara amb una depuració cada volta més exigent de la seua paleta diu molt del rigor amb què assumí aquest repte.

Ens veiem capbussats

En el seu temps, aquesta pintura no solament era exitosa, era moderna. Se la sol comparar, amb raó, amb la del nord-americà John S. Sargent, però crec que està més a prop, en les intencions i en l’atmosfera, de la que practicaven els luministes dels Països Baixos, d’alguns quadres à plein air de Max Liebermann –i, abans, d’Adolf Menzel- i, sobretot, de la del seu amic, el suec Anders Zorn. La diferència és que la llum d’aquests pintors nòrdics no podia ser la mateixa que la del mar mediterrani. Els granats encesos, els roses llaminers i els ors lleument ataronjats que esclaten en les teles de Sorolla no sovintegen, precisament, en les platges del Bàltic. De passada, cal dir que aquest podia ser un camí tan bo com qualsevol altre cap a l’avantguarda més radical. Al cap i a la fi, Mondrian començà sent un pintor luminista. Per descomptat, era molt més jove i no es va detindre ací. Igualment, el decorativisme embriac de Klimt acabaria desembocant en l’obra rabiosament trencadora de Schiele.

Sorolla ja era vell quan aquests experiments començaren a imposar-se. Amb tot, no era del tot immune a les seues incitacions. En molts dels quadres de maduresa, pintats a Biarritz i Sant Sebastià, ens acostem a l’univers elegant, d’equilibrada harmonia efímera, tènuement melancòlica, del millor modernisme. En altres, com La sesta, es percep amb claredat l’eco dels fauves. Hi ha algun paisatge esquerp, quasi crispat, on es podrien ataüllar indicis expressionistes, mentre que les teles pintades a Mallorca evoquen fortament Joaquim Mir. En molts quadres, l’aproximació al tema marí és directa, i ens veiem cabussats en l’aigua on naden les figures, sense horitzó ni referències, envoltats per un univers líquid de reflexos untuosos, de contrastos vibrants, de pulsacions del color, en uns exercicis de pintura pura molt audaços en els seus propis termes. En el camp de batalla que ha triat, Sorolla és un combatent ambiciós i infatigable.

De tot això, l’exposició del CaixaForum de Barcelona ens en permet veure alguna cosa, però poc. Amb escasses excepcions, els quadres provenen del Museu Sorolla de Madrid, i encara en falten alguns dels més exquisits (com el viscontià, subtilíssim Passeig a la vora del mar de 1909, per exemple). La mostra és interessant, conté algunes obres mestres i permet veure obres poc conegudes, com estudis i apunts de paisatge de petites dimensions, però és massa curta, i no deixa fer-se una idea precisa ni de l’enome varietat ni de les millors consecucions de l’art de Sorolla en el tema marí. Tampoc obri nous camins a la comprensió de la seua obra. I, al capdavall, si es tractava d’oferir una petita mostra dels tresors que s’alberguen en el Museu Sorolla, cal dir que Madrid no està tan lluny de Barcelona, i amb l’AVE encara menys. Mai és ingrat de veure una exposició d’un pintor sòlid, però aquesta decep. És el problema de treballar amb pressupostos exigus i amb la vista fixada en el gran públic. Això mateix, Sorolla ho feia millor.