Una treva

I, de sobte, l’estiu. Mentre netegem la pols acumulada durant nou mesos en l’antiga casa de mar, blanca, plena d’espectres familiars i de records infantils, esgotat, resolc fer una treva. M’agafe una cervesa del frigorífic, sec a la terrassa, l’encete. Ah, el primer glop! A la platja no hi ha ningú, llevat d’una colla d’adolescents. Què fan? Ells, els milhomes. Amb cossos que no poden ocultar les moltes hores de gimnàs, es persegueixen els uns als altres, fan com que lluiten, s’esguiten, es llancen a l’aigua. Elles, que se saben públic destinatari de la representació, actuen, també, en consonància amb el cerimonial. Vista de lluny, l’escena em recorda d’altres que he vist en els documentals televisius, protagonitzades per lleons o per goril·les. Però sobretot em recorda escenes idèntiques a aquesta, amb altres colles d’adolescents que he vist reiteradament, cada any, a l’inici de l’estiu. L’estiu: paradís dels adolescents. O infern —sempre n’hi ha, d’exclosos—. Avui, mentre deguste la cervesa, els protagonistes d’aquesta ancestral cerimònia de la seducció es limiten a ensenyar les cartes. És la primera etapa del procés. Al cap d’uns quants dies ja hauran fet, els uns i les altres, la tria, i amb els aparellaments —si la combinatòria funciona—, entrarem en la segona etapa. Com en tots els processos del món, hi ha la fase arcaica o primitiva, en què tot està desdibuixat. La fase dels gargots, dels esborranys, dels principis: la més engrescadora. Qui ho deia, que, de l’amor, el millor instant és quan puges l’escala? Quan la realitat encara no ha rebaixat el fruit de la imaginació. Després hi ha la segona fase, la clàssica, en què s’assoleix la plenitud, el punt més àlgid, a partir del qual tot anirà de baixa, al llarg d’una tercera fase que podem anomenar manierista o, si voleu, decadència, i que porta, tard o d’hora, a la fi. Amb més o menys variants, és així com rutlla la cosa. No hi ha res a fer. Mentre observe l’histriònic espectacle podria riure-me’n —l’ésser humà, de lluny, sempre resulta còmic—, però em falten les ganes, em fa mandra. Em fa la sensació que tot, al món, es repeteix en cicles, que és massa previsible, que a penes hi ha espai per al fet inesperat. No sols les colles d’adolescents, sinó tot. Com una paraula, que perd el sentit si la repeteixes massa; com una olor, que deixes de sentir-la quan t’hi acostumes; tot ho desgasta, la repetició. No ho són ja, les nostres vides, un cicle previsible? Un trajecte d’autobús de línia? Ara bé: a nosaltres, animals inconformistes, permanentment insatisfets, distints dels goril·les i dels lleons, ens atrau l’abisme de l’imprevist. El necessitem, el busquem pertot arreu. En l’art, en l’esport, a la vida. Malgrat que sovint ens arriba en forma de dolor, necessitem el canvi. Un imprevist que potser només és l’inici d’un altre cicle totalment previsible, un imprevist potser aparent, fals, però que ens assacia de la rutina per un temps. Només per un quant temps. Tal com a mi m’assacia el gust de la cervesa freda abans de posar-me, de nou, a llevar la pols.