Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
A LA LLETRA

Espais

Resultava colpidor el record de la història recent de l’Espai Mallorca mentre escoltàvem poemes de Brodsky

La presència del poeta rus Aleksander Kúixner per a participar en la setmana de la poesia de Barcelona va permetre un segon acte molt agradable a l’Espai Mallorca de la mateixa ciutat.

L’Espai Mallorca ha estat un referent de la cultura illenca a Barcelona. Un local gran, però acollidor, de Ciutat Vella, on es podia trobar tota mena de publicacions i productes alimentaris de Mallorca, que mantenia una programació estable d’exposicions, concerts, lectures, debats; en fi, un local que funcionava a meravella. I com ja comença a ser habitual amb allò que funciona bé, també va patir la retallada del govern de Ses Illes i, malgrat les manifestacions, adhesions i solidaritats, va haver de tancar. Però com que també comença a ser habitual la resistència de la gent, un grup de persones va enllestir un nou local per a continuar la tasca. El darrer 21 d’aquest mes es va fer una lectura en rus i en català de poemes de Kúixner, traduïts en el llibre És tot el que tenim (Llibres del Segle, 2013) per Xènia Dyakonova (amb molta cura, si més no, pel ritme original) i del poeta ja mort Joseph Brodsky; en aquest cas, del llibre Poemes escollits (Edicions 1984, 2012), traduïts per Judit Díaz Barneda. La recitació en rus va ser a càrrec del mateix Kúixner i l’experiència va ser molt del gust del públic, perquè no és freqüent sentir aquesta llengua recitada i posteriorment traduïda i llegida en català.

Resultava colpidor el record de la història recent de l’Espai Mallorca mentre escoltàvem poemes de Brodsky, com ara “La cançoneta del mur de Berlín”, que conté aquest paràgraf: “Aquí el dia és avorrit. Però a la nit / els focus de vigilància il·luminen els enderrocs / per assegurar-se que, si algú fa un crit, / no sigui per culpa d’un malson”.

També els versos d’un poema magnífic del mateix autor, “Ulisses a Telèmac”, quan diu: “(…) El meu estimat Telèmac, / totes les illes s’assemblen les unes a les altres / quan fa tant de temps que viatges...”. Sí, vistes Ses Illes des de lluny, semblen igualar-se pel mateix patiment de la política segregadora, mentre són ben diferents viscudes a prop.

El poema comença: “Estimat Telèmac, la guerra de Troia / s’ha acabat. Qui ha guanyat —o ho recordo. / Els grecs, segurament. Deixar tants morts / tan lluny de la seva terra només ho poden fer els grecs”. I acaba: “Ara ja no ets aquell nen / davant de qui vaig contenir els braus. / Si no hagués estat per Palamedes, ara viuríem junts. / Però potser va fer bé: sense mi / t’has estalviat els patiments d’Èdip, / i els teus somnis, Telèmac meu, són purs”.

Després, després, passats uns dies, els resultats de les eleccions europees alarmaven els focus de vigilància i qui havia menyspreat moviments de resistència observava amb incredulitat el crit dels vots dirigit al seu malson. Grècia sembla afartar-se de comptar morts, ara, en la pròpia terra. I el nord torna a ensenyar les dents. Tornem a la cançoneta del mur de Berlín: “Per aquesta raó aquest lloc veurà moltes llunes, / mentre els amants dormen com culleretes al llit, / mentre els rics rumien què més desitgen, / i les pubilles solteres mengen quiche.