L’emoció gràfica

Un total de 19 dissenyadors recuperen la seua memòria gràfica i confessen les imatges que han construït el seu imaginari

Publicitat de Philips.
Publicitat de Philips.JESÚS CÍSCAR

“M’he interrogat moltes vegades —diu el dissenyador Kike Correcher— sobre quins objectes o imatges de la meua infància han pogut influir en el meu treball, tractant de fer una mena d’“arqueologia dels records”. Un imaginari que el pas del temps ha anat construint i que ha acabat quedant adherit a la nostra memòria. “La majoria són objectes que habiten en la meua pròpia casa, des de les cobertes de Daniel Gil per a Alianza Editorial amb el seu poder expressiu fins al logotip de les màquines d’afaitar Braun”, diu el dissenyador. “N’hi ha d’altres —continua—, per contra, que formaven part del paisatge exterior, com el cartell de Nitratos de Chile, que hi havia a l’entrada dels pobles, o la silueta del bou d’Osborne que véiem des de les finestres del nostre Simca 1500 familiar”.

Una tanca publicitària. El cartell lluminós d’una marca de begudes. La coberta d’un llibre o d’un disc. Un paquet de cigarrets o la il·lustració d’un pot de llet. La imatge crida la nostra atenció, ens informa i ens emociona. Ens ajuda a construir mons paral·lels que s’instal·len en la nostra imaginació i memòria col·lectiva. Un univers gràfic que acaba sent un referent destacat gràcies al poder de la imatge i al seu vincle emocional.

Enric Satué:

Etiqueta d'Anís del Mono.
Etiqueta d'Anís del Mono.

“L’etiqueta de l’Anís del Mono —tan humanoide ell— és per a mi el paradigma de la revolució pacífica. L’al·legat darwinista fet al segle xix, en plena ofensiva eclesiàstica contra la teoria de l’evolucionisme, no ha pagat mai cap peatge: quan jo era adolescent, el rector de la Sagrada Família en guardava una ampolla a l’armari de la sagristia i se’n bevia un vaset un pic acabàvem les exèquies dels funerals més importants als quals uns quants alumnes d’una escola propera ajudàvem a engruixir l’escolania. Increïble!”.

Baptiste Pons:

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

“Recorde especialment les portades dels cartutxos de la Nintendo. El meu germà Borja i jo vam rebre un any per Reis una NES clàssica i el joc de futbol Soccer (1986), que a més de tindre’ns entretinguts hores i hores ens va ensenyar el terme que empraven els nord-americans per a referir-se al futbol europeu. Em fascinaven les detallades il·lustracions i els vistosos rètols de les portades d’aquells videojocs i com la meua ment de xiquet podia endinsar-se en aqueixos mons fantàstics construïts amb píxels de colors”.

Ibán Ramón:

“La coberta de Mi familia y otros animales de Gerald Durrell que va fer Daniel Gil. Aquesta imatge està associada a la meua infància i també el cartell de la 7a Mostra de Cinema del Mediterrani que va fer Mariscal. El vaig col·locar a la meua habitació familiar i jo crec que va servir d’estímul per a la meua tria professional. Deu anys després feia el cartell anunciador de la Mostra”.

Paquet de cigarrets Ideales.
Paquet de cigarrets Ideales.

Vicent Martínez:

“La meua memòria gràfica està emmarcada en una vitrina al meu estudi, és un paquet de cigarrets Ideales. El guarde com un tresor. Era el que fumava el meu iaio, mon pare i jo, però, d’amagat. La seua gràfica tant contundent i el seu color blau em recordaven el paquet de Gitanes. Quan el mire encara somie”.

Nacho Carbonell:

“Els meus primers records estan lligats al paquet de caramels Sugus. Recorde que en acabant de dinar a ca la meua iaia, sempre em donava com a premi un caramel Sugus”.

Pepe Gimeno:

“Recorde que per a combatre el llarg trajecte que suposava empassar-me el desdejuni o el berenar, em fixava en l’única imatge que em resultava suggeridora a taula: el pot de llet condensada La Lechera. Aquell pot etiquetat amb paper blanc em seduïa durant una bona estona. Mirava les lletres grosses que contrastaven amb la figura central, una dona que carregava dos poals de llet. Sempre em preguntava si aquella lletera era la mateixa desgraciada protagonista del conte. Ara, quan torne a veure el pot sempre em recorde d’aquella història”.

Etiqueta de La lechera.
Etiqueta de La lechera.

Xavi Sellés:

“Crec que la imatge gràfica que més em va influir en la meua joventut, va ser l’emoticona que utilitzava el moviment musical de l’Acid House. Era un símbol tant senzill que em semblava inquietant. Per a un jove que venia del heavy metal, un món d’estètica fosca i de dibuix clàssic i virtuós, era tota una provocació. El cervell és un misteri i a poc a poc ha anat seduint-me cap a la senzillesa de les formes i els colors vius i plans, com aquella emoticona que encara no ha parat de somriure…”.

Marisa Gallén:

“En la meua memòria hi ha dos icones ben poderoses: la ballarina flamenca del paquet de Gitanes i el bou d’Osborne. Si d’una banda cada dia em costa més identificar-me amb els signes d’una Espanya grollera i mal dissenyada, aquestes dos imatges, la del paquet de Gitanes i el seu estilitzat disseny que a penes ha estat modificat i la silueta del bou d’Osborne retallant-se en el paisatge sobre el cel blau, d’alguna manera em reconcilien amb la nostra cultura”.

Dídac Ballester:

“Els llibres de text d’EGB de Santillana. Malgrat que no eren gens poètics, hi havia un poderós joc gràfic. Tres elements: un color pla per al fons amb el qual es diferenciaven les diferents assignatures, una figura geomètrica d’inspiració op-art com a distintiu dels cicles i, finalment, la contundència tipogràfica. Paradoxalment, aquests signes gràfics han estat ara adoptats per les galeries d’art, els centres de cultura; i la gràfica dels llibres de text actuals, per contra, té molt poc d’interés”.

Xavi Sempere (CuldeSac):

“Mai no oblidaré la primera volta que vaig veure una portada del còmic The Spirit en un quiosc. Allí estava tot: un dibuix virtuós, una composició que t’embriagava, una tipografia imaginativa que t’atrapava immediatament i, per damunt de tot, una bona història! Havia trobat el còmic de la meua vida. Més tard vaig assabentar-me que el seu creador, Will Eisner, era un dels grans. La meua tria no havia estat equivocada!”

Lina Vila:

Cartell de Pan-Am.
Cartell de Pan-Am.

“Quan era xiqueta mon pare viatjava molt per motius de faena, sobretot a Sud-amèrica i a la Costa d’Ivori. Quan anàvem a l’aeroport, m’encantava mirar els cartells de la companyia Pan American. Sempre pensava que, com en la pel·lícula Mary Poppins, podia saltar sobre un d’aquests i entrar al país sense necessitat de passaport. Low cost al cent per cent!

Carles Andreu (Yonoh Estudio):

“El meu record està unit a una mascota: el ninot Bibendum de la marca Michelin, una imatge amb un fort insight que perdura i perdurarà molt de temps”.

Andrés Alfaro-Hofmann:

La primera imatge que em ve al cap és un gran cartell o, més ben dit, un mosaic de ceràmica de la companyia Philips que representava una gran bombeta blanca sobre fons fosc, col·locat sobre un mur al carrer de Blanqueries de València. Me la trobava cada matí en el meu recorregut cap a l’escola. Crec que encara hi és”.

Carmina Ibáñez:

“Hi ha una sèrie de coses quan pense en la meua memòria gràfica: el pot de crema Nivea, la tinta Pelikan, els crèdits de la sèrie Embrujada... Però si haguera de quedar-me’n una, seria la revista The Face. Tan bon punt la vaig fullejar me’n vaig enamorar. Era el tresor que cada any m’enduia d’Anglaterra”.

Coberta del llibre de Juan Marsé 'Últimas tardes con Teresa'.
Coberta del llibre de Juan Marsé 'Últimas tardes con Teresa'.

Nacho Lavernia:

“A cals meus pares hi havia molts llibres de l’Editorial Prometeo, amb les cobertes de Ballester, Povo, Dubón, etc. que a mi em fascinaven. Crec que el primer llibre que vaig comprar seduït per la coberta sense tindre ni idea d’allò que comprava fou Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, amb la fotografia d’una xica en un cotxe d’Oriol Maspons. Tenia 16 anys”.

Manuel Granell:

“A la meua memòria gràfica, i també sentimental, ha quedat penjada per sempre la imatge dels tebeos de la meua infantesa. Aquells quaderns apaïsats que costaven, la majoria, una pesseta amb cinquanta omplien setmanalment parets senceres dels quioscos enganxats amb pinces de roba. Per a mi aquells murs abarrotats d’ofertes temptadores per a tots els públics i gustos eren temples del plaer visual. Apache, Pantera Negra, Mendoza Colt, Hazañas Bélicas, etc. Obres a les quals no es donava la més mínima importància, dibuixades per grans autors com Ortiz, Quesada, Bermejo, Ambrós i tants altres són per a mi, i em sembla que també per a la meua generació, referència fonamental. Aquelles parets plenes de colors, dibuixos i lletres amb una forta sentor de paper i tinta, parlaven i eren per a mi imatge del paradís”.

Daniel Nebot:

Segell de Joan Miró.
Segell de Joan Miró.

“En els anys que m’iniciava en el món del disseny envoltat d’aguiluchos i sotanes aquest segell de Miró em cridava l’existència de l’altra Espanya, d’un país culte que utilitzava llenguatges moderns i coloristes com la resta del món. Aquesta era l’Espanya a la qual jo volia pertànyer i treballar-hi en el disseny amb aquella força i llibertat”.

Hèctor Serrano:

“Les cobertes del grup Pixies fetes per Vaughan Oliver. Fou el primer grup que em va fascinar i les seues cobertes plasmaven allò que transmetia la música. La seua capacitat de qüestionar totes les coses i reinventar-se, d’explorar i no deixar de sorprendre’ns mai, són valors que m’han influït”.

Kike Correcher:

“Segurament allò que més recorde són les marques relacionades amb productes: Nivea, Ducados, els caramels Piktolin, el borreguet de Norit, les capses d’Optalidón amb la seua tipografia gòtica, la botella de Tío Pepe, les gomes d’esborrar Milan, els bolis Bic, la gasosa La Revoltosa, els iogurts Danone, la marca Edesa de la nostra vella nevera o les capses de mistos que va dissenyar Cruz Novillo i que sempre estaven a la cuina”.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS