Treballar amb l’arquitectura històrica

En aquests darrers anys les conseqüències de la crisi econòmica sobre el paisatge arquitectònic ha produït, entre altres efectes, la promoció d’una arquitectura més ajustada que done respostes a les necessitats reals de la societat. En aquest procés d’adequació, el camp de la rehabilitació arquitectònica també ha hagut d’adaptar-se als nous temps i a l’impacte de la crisi, entre altres motius, perquè un dels promotors principals, l’Administració, ha hagut d’estrényer-se el cinturó disminuint significativament el seu protagonisme inversor.

És en aquest paisatge que l’arquitectura i els professionals busquen promoure noves “virtuts” i que el diàleg entre contemporaneïtat i patrimoni continua revelant-se com un dels territoris més sensibles i alhora plens d’il·lusió: aquesta dualitat que el poeta traslladava a l’àmbit líric en els versos “m’enamora el vell i m’exalta el nou” i que en el disseny arquitectònic es construeix com un joc d’espills complementaris i dissonants.

La intervenció en el llegat patrimonial ja fa temps que obri noves mirades en aquest pont en construcció entre passat i present. “En arquitectura, treballar amb la història exigeix tenir-ne un coneixement ben ampli i crític”, assenyala l’arquitecte Tito Llopis. El seu estudi Vetges-Tu i Mediterrània ha estat el responsable de rehabilitar la façana interior i les cobertes de la plaça Redona de València, un dels conjunts més emblemàtics de la ciutat. “Primer de tot, hem de fer veure que ací es tractava de dur a terme un exercici de rehabilitació i no de restauració”, diu l’arquitecte. “El coneixement exhaustiu de la seua gènesi i el desenvolupament posterior del conjunt ens han permés recuperar la tradició i l’originalitat del projecte de Salvador Escrig, l’arquitecte que la va concebre el 1839, i al mateix temps dissenyar des de la innovació nous elements i cossos que en restableixen la integritat”, assenyala Llopis.

Al llarg de la seua trajectòria professional Tito Llopis ha treballat pel coneixement i la salvaguarda del patrimoni urbà de la ciutat de València, una tasca en què ha seguit el magisteri i els ensenyaments del desaparegut i mestre d’arquitectes Juan José Estellés. “Quan Estellés va reparar i restaurar l’església de Sant Joan del Mercat ens va mostrar les línies d’actuació d’una manera modèlica i el camí que calia seguir”, assenyala Llopis. “Per a ell, restaurar o rehabilitar un edifici no sols consistia a conservar-lo o refer-lo, sinó molt més, fins i tot restablir-lo en un estat d’integritat global que potser podria no haver tingut mai”, diu. I afig com a norma d’actuació: “Els límits de la nostra faena estan ací, en la necessitat final de mesurar-se amb dignitat amb l’arquitectura preexistent”.

De la rèplica mimètica a l’oposició intencional, les relacions entre present i passat presenten una oferta de categories no exemptes de polèmiques ni controvèrsies. A l’estudi EMBT Enric Miralles i Benedetta Tagliabue saben molt bé aquestes polèmiques, generades moltes vegades per una burocràcia administrativa que actua més aïna de cotilla que de marc referencial. “Jo crec que és una qüestió de sensibilitat”, diu l’arquitecta Benedetta Tagliabue a propòsit d’aquestes relacions sempre delicades entre passat i present. “Potser el primer equívoc sigui parlar d’allò nou i allò vell. La forma construïda té una relació complexa amb el temps i allò que ha aconseguit arribar fins a nosaltres és actual. I això et permetrà tornar enrere per continuar endavant”, diu Benedetta Tagliabue.

Al capdavant de l’estudi des de la desaparició prematura del seu company Enric Miralles l’any 2000, projectes com la rehabilitació de l’Ajuntament de la ciutat holandesa d’Utrecht o el del Mercat de Santa Caterina a Barcelona —exemplificat en l’espectacular coberta ondulada en forma de gran mosaic que ha esdevingut un dels símbols de la ciutat— donen fe dels seus treballs en aquest camp. “El Mercat de Santa Caterina és un projecte fonamentalment visual, però mai no hi vam pensar com una icona, el mercat havia de ser visible perquè estava gairebé oblidat, enfonsat al cor de la ciutat, i volíem recuperar-hi la vida i l’energia. Però mai no hem d’afrontar un projecte amb la idea d’erigir una icona”, diu Tagliabue.

Des que va començar professionalment a la dècada dels cinquanta, l’arquitecte Oriol Bohigas no ha deixat de reflexionar sobre les relacions entre arquitectura i història. D’una banda, el respecte a la història i a la conservació, i d’una altra, sobre el paper de l’arquitectura, dos temes o qüestions que, com ha deixat escrit, “cal entendre no pas com a contradictoris, sinó com a simultanis i, àdhuc, complementaris”. Bohigas participarà en moltes de les campanyes pioneres en la preservació del patrimoni modernista i gràcies a les quals s’evitarà l’enderroc d’alguns edificis històrics. “Ara el problema és una legislació massa estrictaque acaba convertint-se en una arma conservadora i reaccionària”, diu Bohigas. “No sé per què estem obligats a fer unes façanes d’un estil classicoeclèctic als solars de l’Eixample pensant que la salvació rau només en l’estil de la façana i ens oblidem de les ordenances que van permetre la desfiguració de tot el barri”. “Aquesta pretesa major sensibilitat pel testimoni històric que es tradueix molts cops en una conservació indiscriminada, moltes vegades no és res més que la mostra d’una manca de capacitat de proposta creativa”, assenyala l’arquitecte.