Política de llengua cremada
En poc de temps, la llengua dels valencians ha perdut tota presència en ràdio i televisió
El 21 de gener d’enguany, el final de les emissions de Catalunya Ràdio al nostre país va vindre a sumar-se a la impossibilitat de veure TV3 i al tancament de Canal 9. Com ha dit el portaveu dels rectors de les universitats valencianes, Vicent Climent, avui “no hi ha cap emissió audiovisual, ni pública ni privada, que cobresca tot el territori valencià i emeta en la llengua pròpia”. És molt greu. En poc de temps, la llengua dels valencians ha perdut tota presència, més enllà d’un grapat d’emissions locals, en els mitjans de comunicació més seguits i més influents, la ràdio i la televisió.
El vicepresident de la Generalitat Valenciana, José Císcar, va al·legar que el nostre govern no tenia res en contra de Catalunya Ràdio, però sí contra la il·legalitat de les emissions –és a dir, de la seua recepció entre nosaltres. Una il·legalitat que existeix, principalment, perquè el nostre govern ha fet tot el que ha pogut, durant dècades, perquè aquesta recepció no poguera legalitzar-se, igual com va fer amb TV3, posant pals a les rodes de qualsevol possible solució sensata. D’altra banda, al País Valencià, a hores d’ara, hi ha 300 emissores en situació il·legal o al·legal, i no n’han suprimit cap. Amb Catalunya Ràdio no s’ha tingut tanta mànega ampla. També va dir el senyor Císcar que, naturalment, de ràdios en llengua valenciana, només n’hi pot haver en la Comunitat Valenciana, que és on es parla valencià. Amb la mateixa lògica, com que on es parla espanyol és en Espanya, els llibres, les pel·lícules i les sèries de televisió sudamericanes s’haurien de prohibir, perquè és impossible que estiguen en l’idioma dels espanyols. Però quan es tracta de la Hispanidad, els senyors del PP entenen perfectament que una cosa són les fronteres i els estats i una altra les llengües. En canvi, admetre que els catalans i els balears parlen en llengua valenciana, com qualsevol veí de Teulada, això sí que no. Fa la impressió que aquests arguments no són més que exemples de manual de mala fe –cosa que en el cas de José Císcar no seria gens inconcebible- i que del que es tracta en realitat és d’eliminar la nostra llengua de les ones.
També en el cas de Canal 9 es van proferir arguments dubtosos. El mateix president de la Generalitat, Alberto Fabra, assegurà que calia tancar Canal 9 per a evitar tancar escoles. Però les escoles, les han tancades igual, i molt especialment les escoles que tenien línies en valencià. És a dir, que ni televisió, ni ràdio i cada vegada menys educació en valencià. Així és com el nostre govern compleix el manament constitucional de prestar especial respecte i protecció a les llengües pròpies de cada comunitat autonòmica. Ja fa temps que el respecte i la protecció que la Generalitat presta al valencià no té equivalent, ni de lluny, en cap altra autonomia de l’Estat, i per això la nostra autonomia és l’única en què l’ús de la llengua pròpia no fa més que recular. Al contrari del que passa amb la nostra llengua en Catalunya o les Balears (o en Galícia, Euskadi i Navarra amb les llengües respectives), ací i només ací el valencià corre un evident perill d’extinció, i la responsabilitat del nostre govern en això és absoluta. Només que ara, el maltractament sistemàtic que les nostres institucions infligeixen a la llengua dels valencians s’ha agreujat moltíssim. També cal dir que el PP, últimament, ha començat a (des)valencianitzar les Balears a la carrera, amb els mateixos mètodes a què ací estem acostumats, i també la franja valencianoparlant de l’Aragó –on, com vostés deuen recordar, la nostra llengua ha quedat convertida oficialment en un trist lapao.
Admetre que els catalans i els balears parlen en llengua valenciana, com qualsevol veí de Teulada, això sí que no
Llavors, és inevitable preguntar-se que els ha fet el valencià a aquesta gent; per què li tenen tanta mania que no han parat fins a esborrar-lo del mapa audiovisual i van camí d’esborrar-lo del mapa escolar i de tots els altres mapes. Hi ha qui sospita que aquesta campanya de desvalencianització accelerada és una reacció al creixement del sobiranisme català. Eradicada la llengua, el virus separatista també quedaria desactivat. No és impossible que hi haja alguna cosa d’això (amb aquesta gent no es pot descartar res). Amb tot, fa segles que parlem en valencià i, en canvi, és evident que l’independentisme entre nosaltres sempre ha sigut una opció ínfimament minoritària. També la marginació, l’ocultació i els esforços per a aconseguir l’eliminació del valencià són molt anteriors a aquestes últimes modes polítiques. Hi ha d’haver alguna altra cosa més profunda en el menyspreu i la feroç malvolença que tenen a la nostra llengua. Per què els molesta tant? Una possible explicació és que, en la idea d’Espanya que aquesta gent té impresa en el cervell –diametralment oposada al model suís, per exemple-, aquestes llengües mereixedores del respecte i la protecció constitucionals en realitat no haurien d’existir, i com més prompte desapareguen, millor. Una llengua, una nació. Aquesta és l’esquema que tenen dins del cap. La sucursal valenciana ha demostrat ser més papista que el papa, i cal reconéixer que treballa per imposar l’esquema amb una tenacitat i una eficàcia extraordinàries. El valencià els sobra, i el silencien.
